“Germans, viviu sempre contents”, “Això és el que Déu vol de vosaltres“. ¿Quin ressò tenen aquestes paraules de Sant Pau en el nostre cor? Segons ell, aquesta és una voluntat molt clara del Senyor. Però, ¿és fàcil viure sempre contents?. La gran aspiració dels homes i dones d’avui és ser feliços, tots els eslògans publicitaris ens ho prometen. I ara mateix, carrers i aparadors ja estan intentant crear un ambient joiós per a les festes que s’apropen tot i la crisi en que estem submergits.
Però, ¿és aquesta l’alegria que ens demana Déu que tinguem? L’experiència ens diu que ni el fet d’anar comprant més i més coses, ni les diversions, ens porten l’autentica alegria. I és que l’alegria que necessitem no és aquesta alegria superficial, la que ve de fora, sinó aquella alegria íntima, fonda, que surt de dins i que només pot donar el Senyor. És aquella alegria que, a l’evangeli de Joan, Jesús ens diu que “ningú ens la podrà prendre“.
Aquesta alegria el món no és capaç de donar-la, perquè no en té la fórmula. Com a molt ens ofereix una alegria aparent i transitòria que no omple. En canvi, l’alegria que ens ofereix Jesucrist, és una alegria serena, íntima, que omple el cor i que és capaç de subsistir enmig de les dificultats que sempre ens acompanyaran en aquesta vida.
Aquesta alegria és un do de Déu. I tots els dons de Déu, s’obtenen de la mateix manera: pregant. És mitjançant la pregària que ens posem en contacte amb la llum de Jesucrist que ens fa descobrir la veritat que hi ha en les paraules del profeta Isaïes escoltades a la primera lectura: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu“. És a dir, la font de l’alegria que és l’Esperit, la portem dins. El que passa és que moltes vegades no ens adonem que el tenim i no el sabem aprofitar atrafegats amb les coses d’aquest món, intentant aconseguir una felicitat fugissera.
I aleshores, fem el que Sant Pau ha dit que no hem de fer: sufocar l’Esperit. No l’hem de voler sufocar mai, al contrari, ens hem de deixar conduir per aquest Esperit. Aquest Esperit és el que ens impulsa “a portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum“. Val la pena recordar aquí que, justament, aquest fragment del profeta Isaïes és, segons l’evangelista Lluc, el que llegí Jesús quan començà la seva vida pública predicant en una sinagoga, i que al comentar-lo digué: “Avui és compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”.
Jesús assumeix plenament aquesta profecia de Isaïes. Però, per a nosaltres, els deixebles de Jesús, aquesta profecia expressa també la nostra missió. No la sufoquem! El Senyor ha de venir, i nosaltres també hem de ser els seus precursors com ho fou Joan Baptista. El Senyor és la Paraula per excel·lència, nosaltres som només una veu. Però hem de procurar que aquesta veu no distorsioni sinó que creï un ambient apte per acollir la Paraula del Senyor. Hem de procurar que la nostra veu, que tantes vegades sona en un desert d’incomprensió, sigui transparent, faci intel·ligibles les paraules de Jesús i faci atractiu el seu missatge evangèlic.
La nostra veu ha de ser, també, veu dels qui no tenen veu Hem d’aplanar el camí del Senyor amb obres d’amor, de comprensió, de pau, de paciència… Hi ha qui diu que l’Església, a vegades parla un llenguatge que la gent no entén. Però hi ha un llenguatge que sí entén tothom: és el llenguatge de la caritat i de l’amor. I quan aquest llenguatge es posa en obra, tard o d’hora sorgeix la pregunta: i aquest, això, ¿perquè ho fa? El Senyor vol venir, però ens demana, a nosaltres, que li preparem el camí. Fem-ho seguint-lo a Ell que és el camí. Fem-ho seguint el seu evangeli. Demanem en aquesta eucaristia que sapiguem escoltar i seguir en tot moment la veu de l’Esperit.
