Quan els follets van tenir plens tots els recipients van fer un salt molt amunt i es van tornar a penjar del Camí de Plata. L’Alba no sabia què fer. Fet i fet ella hauria d’estar al seu llit, calenteta, dormint, però els follets la cridaven amb la seva veueta estrident i li feien senyals perquè pugés també ella al Camí de Plata.
Llavors, va respirar molt profundament i es va decidir acompanyar-los allà a on anessin. Seria divertit i després quan ho expliqués al cole el Marc deixaria de fer-li la guitza. Així que sense pensar-s’ho dues vegades va agafar empenta i va fer el salt més gran que havia fet mai.
Sense saber massa com es va trobar al damunt del Camí de Plata, al costat dels seus amics, però ara no hi havia només tres, n’hi havia desenes, centenes, milers… no sabia quants però n’hi havia molts i molts. En un plis plas tots els follets es van posar en fila índia i van començar a pujar pel Camí amunt, cap a la Lluna. I l’Alba pensava que allò era impossible. Que mai es podria arribar a la Lluna sense un coet i que ella estava tocada del bolet.
Al cap d’un ratet va arribar al final del Camí de Plata, i allà estava la Lluna, la Lluna de debò, plena de cràters i pedres.
– Ei, com he pogut arribar aquí dalt? – va dir
– Home, aquesta pregunta és molt difícil per a nosaltres. No ho sabem com, però passa. – li va dir en Flai.
– Vine, hem d’encendre els estels abans no sigui massa tard.
I dit i fet, tots els follets van agafar els fanalets rodons i van començar a córrer en totes direccions. Quan agafaven prou velocitat llançaven el fanalet amb totes les seves forces cap amunt. Els fanals pujaven, pujaven i pujaven fins que de cop s’aturaven i es quedaven allà penjats. Milers i milers de llumetes escampades per l’espai. N’hi havia que arribaven molt lluny i mentre volaven anaven deixant espurnes darrera d’elles.
– Això és el que vosaltres en dieu estrelles fugaces – va explicar en Lup.
L’Alba estava impressionada. Asseguda allà en una pedra d’alt d’un cràter lunar veient com els follets omplien l’univers d’estrelles. No volia tornar a casa seva. Total, què li esperava? Els deures de l’escola per fer, un germà petit que a vegades era molt empipador, una mare que sempre la renyava per no endreçar l’habitació i un papà que estava sempre pendent de si les ungles eren netes o brutes.
Va anar passant la nit i quan el Sol va començar a sortir allà lluny, els fanalets es van anar apagant. Els seus amics es van acomiadar d’ella i li van dir que si volia es podia quedar a la Lluna amb ells. Tornarien a baixar a la Terra pel Camí de Plata quan tornés a ser Lluna plena, dintre d’un mes. Mentre tant ells dormirien. Llavors els follets van dir bona nit a l’Alba i van desaparèixer com per art d’encanteri.
