Es fa difícil en mig de tant malestar, casos de corrupció i l’evidència de la mala gestió política apostar per una reflexió serena, però no fer-ho seria un error. No tots els polítics són corruptes, ens diuen, i és cert. Tanmateix, el nivell de corrupció i mediocritat que s’ha estès en la classe política ha arribat a un nivell que fa necessari un canvi de llarg abast. Els mecanismes i dissenys institucionals pels quals ha funcionat la política no afavoreixen ni que s’hi dediquin les persones més ben preparades i amb més talla personal, ni que les persones implicades es vegin obligades a actuar bé. Davant d’aquesta situació, cal canviar els dissenys polítics i institucionals amb la mirada posada a fomentar exactament això: la política com a lloc dels més ben preparats i preparades i la garantia que aquests actuaran d’acord amb el bé acordat per la ciutadania.
El discurs de regeneració política espanta a determinats sectors moderats i centristes del nostre país, potser perquè el relacionen amb les iniciatives provinents de l’extrema esquerra, amb les seves propostes de democràcia directa des de les places. Però no tota regeneració política passa per aquí ni és patrimoni dels moviments esquerrans del nostre temps. La democràcia directa, amb els seus riscos a l’hora de garantir la representativitat i el respecte per les minories o els seus dèficits democràtics fruit del volàtil i manipulable sistema assembleari, no és l’única alternativa. Hi ha també l’aprofundiment de la democràcia representativa. Com podem abordar, tanmateix, un projecte com aquest?
Es fa difícil –per bé que no impossible- que els partits que tradicionalment han gaudit i exercit el poder iniciïn aquest canvi. No per la falta de voluntat d’alguns, sinó simplement perquè aquell o aquella que ho intenti toparà amb l’oposició dins la pròpia casa, plena de polítics que han viscut d’una organització tèrbola i poc exigent durant anys. A més a més, la política de l’era del màrqueting i del missatge curt i contundent fa difícil una reflexió donada a la complexitat. I la millora de la democràcia és precisament una reflexió complexa que no s’acaba amb l’eslògan “llistes obertes”. Cal parlar d’organització i divisió de poders, de repensar la figura del representant, possiblement assignant-lo a un districte petit i provocant que es degui a la gent abans que al partit. Hem de discutir sobre com mantenir la proporcionalitat que es perd quan apliquem el sistema de representants per districte; cal parlar de la durada dels mandats, de l’obligatorietat de la transparència, de la concepció social del polític –no hauria de ser algú amb prestigi que vingués del món real a aportar quelcom a la política temporalment? Cal debatre sobre la premsa i la relació d’aquesta amb els poders polítics i un llarg etcètera de qüestions polítiques de base.
Però si no és des de la política, com articulem un projecte com aquest? Una possible proposta podria ser la d’aprofitar el potencial cívic català, en la línia de les grans organitzacions ciutadanes del nostre país, a l’estil d’Omnium, l’Assemblea Nacional o el Cercle Català de Negocis. La ciutadania pot implicar-se en un projecte col·lectiu de debat i millora de la nostra democràcia d’aquestes característiques? Em sembla que és quelcom desitjable. Parlem d’un projecte que reuneixi en debat intel·lectuals i ciutadans preocupats per l’aprofundiment democràtic, opinadors que difonguin aquest debat entre el país i una ciutadania activa que vetlli per la vitalitat d’aquest reclam. Des d’iniciatives com aquestes, es pot donar l’empenta als polítics valents perquè iniciïn la millora necessària. La força i pressió d’un moviment nacionalista cívic sobre els polítics és totalment necessària pel canvi. A ningú se li escapa, a més, que el projecte d’Estat propi és una gran oportunitat, potser l’única, per reeixir en aquest objectiu.
Propostes com aquestes poden dur-se a terme o simplement passar com una idea més que no es veurà posada en pràctica. Sigui com sigui, el que és fonamental abans d’iniciar qualsevol projecte com aquest és la necessitat de canviar el nostre concepte de corrupció. Actualment, per corrupció bàsicament entenem embutxacar-se diners il·legalment gràcies als beneficis i contactes que pot aportar l’exercici de la política. Aquest, tanmateix, no és un concepte de corrupció adequat per superar el mal tràngol que vivim. Emulant els autors de la tradició cívica republicana, per exemple a Maquiavel, podríem recordar un concepte més ric de corrupció. Posar els interessos particulars abans que els de la república, aprofitar-se dels recursos (siguin de la classe que siguin) públics per evitar responsabilitats, o obtenir beneficis per sectors parcials de la societat en comptes de treballar pel bé general en serien només alguns exemples. Treballant des d’un concepte més ric de corrupció podrem abordar solucions més riques per superar-la, solucions que passen per un nou disseny polític-institucional que promogui que la política sigui el lloc dels millors i per a la recerca del millor.
