1-IX-2012
Google recordava l’altre dia el 142è aniversari del naixement de Maria Montessori (1870-1952), metgessa i pedagoga. No puc parlar amb simpatia d’aquesta senyora que probablement degué actuar amb tota la bona fe del món i que potser com a persona fou una gran persona. De fet no puc parlar amb simpatia de cap dels pedagogs de capçalera que han sempre pres els escolars com a conillets d’índies, cobaies, d’experiments de laboratori de les seves estrambòtiques teories. El mètode Montessori, per exemple. El professor és tan sols un guia i l’alumne és qui construeix ell mateix el seu propi aprenentatge, no se sap ben bé a partir de què. Cap competència entre companys. Autoavaluacions. Fer volar coloms. Mai no es parla de l’exercici de la voluntat i de la memòria. Ni de l’exigència i el prestigi de l’estudi i el saber. Tot això començà a Itàlia el 1907. Després ha anat arribant a tot arreu. Escoles actives, tots aprenem de tots, fins i tot dels qui res no saben. Mètodes com el Montessori que amb el temps han anat alimentant les diverses sectes de pedagogs que també entre nosaltres han impulsat l’extravagància del nostre sistema actual. Sí, sí, extravagància. Tots som iguals i no hi ha cap límit per a l’estultícia imperant. I som on som. Al pendent que condueix directament a l’infern fins que algú recordi allò que mai no s’hauria hagut d’oblidar. Educar és reprimir, ja ho he dit altres vegades. I després ensenyar tot allò que la tradició de la nostra història ha aportat a la humanitat. I urbanitat. I molta més aritmètica i molta més gramàtica. I molta més exigència. I ja dic, potser sí, eh!, que Montessori fou una gran i excel·lent persona plena de bona fe. Però noi.
1-III-2013
Doncs no, l’escola catalana no funciona. Tot i les prèdiques d’alguns, l’escola catalana no funciona. Entre d’altres raons perquè, si funcionés, el que passà l’altre dia a Barcelona i als voltants de la UAB, no hauria passat. L’escola catalana és, en general, una escola que forma aquesta mena de joves que es creuen que tan sols tenen drets i cap deure. Uns drets que, en tot cas, no paguen pas ells. No funciona l’escola catalana, ni aquest sistema educatiu basat en l’igualitarisme i en la universalització del tuteig, i de cap manera no podem estar tranquils. Hi ha qui diu que l’escola és una institució al nivell de la seva societat i que no cal cap reforma. Estem ben posats, doncs. No sé per què tant de cofoisme. En aquest país som encara molt lluny de les formes que calen, les formes del respecte, de l’ordre, de l’esforç, de la disciplina i de l’obediència. Que no em vinguin amb collonades ara. Perquè aquests articulistes, en general professionals del sector, mai no esmenten res de tot això, que d’altra banda són coses que s’haurien de duur a l’escola ja apreses perquè ensenyar-les és tasca de les famílies. I les famílies, massa vegades, tampoc no funcionen. I, per tant, tampoc la societat. Mira si en calen de reformes. Però és que encara hi ha el fons de la qüestió. Aprendre i fer aprendre per amor al saber i al coneixement. I aquí no passem de la neurosi d’aprendre, si s’aprèn i no s’oblida de seguida, per aquesta mena de triomf que suposa la bona nota com a bé material. I res més que la bona nota, dictadura social d’arribar a guanyar-te bé la vida encara que sigui en un ofici o en una professió que no et surti de dintre i amb la qual, per tant, no t’ho passis bé. I el que es veu és que no, que no s’ho passen bé aquests que tot ho destrossen. Voldrien segurament continuar tenint-ho tot de franc, o gairebé. Tal cosa no és possible, però. Potser han equivocat el seu camí. És el que té això de les generacions ESO. No, no funciona l’escola catalana. I tampoc, per tant, la societat.
