La directora catalana ha tornat a les sales de cinema amb Ayer no termina nunca, una pel·lícula ambientada en una hipotètic futur pròxim: una Espanya paupèrrima, que no només no ha sabut sortir-se’n de la crisi econòmica sinó que els estralls d’aquesta s’han agreujat amb el temps. Un país on els que han pogut, han marxat a Alemanya i, els que s’han quedat, han vist disminuir dràsticament el seu nivell de vida. En definitiva, una pel·lícula molt contextualitzada en el temps i les circumstàncies – cosa poc freqüent en les produccions de la catalana – que té, com a eix central de la trama les retallades en sanitat de 2012 i, com a teló de fons, la desesperança.
Si bé es podria dir que és la visió pessimista o apocalíptica de la directora sobre la crisis, jo no li demanaria mai pronòstics reals ni científics a un artista. L’art es fonamenta en la subjectivitat i Ayer no termina nunca és, comptat i debatut, la visió personal d’Isabel Coixet, la directora del documental sobre el jutge Garzón o de La vida secreta de las palabras, exponents principals d’un univers simbòlic molt personal i amarat sempre de convicció política i compromís social.
És doncs, sota aquesta òptica, que la pel·lícula es desenvolupa sota els efectes d’una economia en decadència, d’uns edificis decrèpits i bruts que són a la vegada escenari i metàfora perfecte d’una història de (des)amor i de dificultat.
Una història que el duo Javier Cámara i Candela Peña s’encarreguen de vehicular i fer seva en sintonia perfecte. Perquè si d’alguna cosa es preocupa Isabel Coixet quan roda és que neixi la química entre els seus actors i, en el cas en qüestió, l’aposta era arriscada… Es tractava d’unir en un mateix espai a Javier Cámara, uns dels millors actors del cinema espanyol, refinat i elegant amb una Candela Peña, que tenia per més barroera, que només la recordava de yonki a Todo sobre mi madre i que ara he descobert com la gran actriu que realment és.
Ayer no termina nunca és probablement la pel·lícula més femenina de la directora, la més centrada en les paraules, en els retrets i en les formes de suportar el sofriment. És la Coixet de sempre, poètica i visual, que parla des de les imatges, però, en aquesta ocasió, li dóna més importància que mai a les paraules. És la Coixet i la seva darrera pel·lícula “insuportable”, tal com qualifica Carlos Boyero el llargmetratge… I és que t’agrada o no t’agrada, i a mi m’agrada.
