El passat 28 de maig va venir al meu poble l’eminent historiador Joan B. Culla. Hi venia convidat per la secció local d’ERC, de la qual en sóc regidor, per parlar-nos del seu llibre “Esquerra Republicana de Catalunya 1931 – 2012. Una història política”. El títol no és que tingui massa suc però el mateix Culla ens va comentar, tot fent broma, que n’havia tingut un altre de pensat: “Esquerra Republicana de Catalunya: una història de sexe i violència”. Culla deia això perquè ERC ha tingut una història tortuosa i una fama de partit de saltataulells arrauxats que no està pas mancada de fonaments.

Al principi d’aquesta legislatura hi havia qui encara feia planar una ombra de disbauxa amb la decisió del partit de no entrar al govern. Alguns tenien por que la formació històrica deixés caure Artur Mas i no es refiaven de l’organització que havia fet possible els tripartits de mal record. Jo, aleshores, emparant-me en poca cosa més que la meva intuïció traslladava missatges de tranquil·litat a la gent del meu entorn que es mostrava nerviosa: tot aniria bé. El temps m’ha donat la raó i l’actitud d’ERC no només ha estat totalment responsable, sinó que ha estat la més responsable de tot l’arc parlamentari. Com un gos d’atura, ERC ha sabut menar les ovelles pel bon camí. El gos d’atura és intel·ligent, manté les ovelles unides i, si s’esgarrien, de vegades les mossega però mai prement prou les dents com per fer-los mal. Es tracta de marcar-les, de dir-los “no us passeu, que us vigilo”, però mai de ferir-les.    

Des que Oriol Junqueras i Marta Rovira van agafar les regnes del partit, l’ERC que explicava Culla ha aparegut transformada. El cap de setmana passat es va convocar la Conferència Nacional cap a la República Catalana a la Farga de l’Hospitalet. No hi vaig anar però algun company me n’ha anat informant i m’he estat mirant la ponència política que s’hi va aprovar. En aquesta ponència s’hi parla de coses tant serioses com ara el subministrament energètic del nou estat català, el futur sistema electoral o el paper internacional de la Catalunya independent. Però allò que m’ha convençut del tot de la maduresa política assolida per ERC són els paràgrafs que faran les delícies de Jaume Clotet i les haguessin fet de Joan Sales: “la República catalana haurà de tenir un servei d’intel·ligència propi, la configuració i l’estructuració del qual s’hauran d’analitzar i proposar en el marc d’una iniciativa legislativa en matèria de seguretat. […] És important, doncs, preparar les estructures necessàries per assumir les competències en matèria de seguretat i defensa i poder avançar en la configuració del model a adoptar en la República”. Només que s’hi hagi pensat ja és motiu de joia.