Prologat pel popular Miquel Calçada i amb el subtítol ben gràfic de “Respostes a les mentides que ens volen fer creure”, Desmuntant la caverna és una obra de divulgació d’arguments independentistes que està tenint notable èxit editorial. Des del meu punt de vista, les claus per a aquesta bona resposta comercial són dues: la brevetat de l’obra i el llenguatge entenedor. Llombart ha volgut fer un llibre planer, ben argumentat i àgil. I se n’ha sortit.

Pel que fa al contingut, Jofre Llombart vol rebatre les principals amenaces que la caverna mediàtica fa servir en cas d’una Catalunya independent. El primer, que quedaria fora d’Europa. Llombart recorda que no hi ha precedents d’ampliació interna de la UE i que, per tant, no està prohibida. “Primer ha vingut la legitimitat i després la legalitat”, rebla més endavant.

Un segon argument de la por és que Catalunya quedaria fora de l’euro. Però és obvi que països no comunitaris com Andorra o San Marino el fan servir mentre que el Regne Unit –que ingressà a la CEE el 1979– segueix aferrat a la lliura esterlina.

Un tercer argument té a veure amb la sobirania: “Catalunya no pot decidir sola”. És el que esgrimeixen els partidaris de la presó constitucional, com els ultraconstitucionalistes de Ciudadanos, dient que cal reformar la constitució perquè admeti un referèndum només a Catalunya. Són trampes al solitari: la Constitució només s’ha reformat tres cops i de forma encoberta, ja que preveu un mecanisme de reforma pràcticament impossible de portar a terme. De totes maneres, l’aprovació de Estatut de Catalunya, que és llei orgànica i, per tant, estatal, es va votar només al Principat, la qual cosa porta implícita el reconeixement de sobirania d’un territori.

Pel que fa a la pobresa de la Catalunya independent, la bateria de dades que Jofre Llombart proporciona són munició de la que serveix per fomentar l’independentisme de butxaca. En aquest capítol l’autor s’entreté a explicar que els impostos els paguen les persones d’un territori i que és aquest territori el que rep (o no) les inversions. També s’estén sobre l’espoli fiscal, l’accés al mercat de la Generalitat d’un futur Estat Català, l’avantatge que tenen els països petits en el context de globalització, la fal·làcia del aranzels, els costos de transició o l’impacte d’un hipotètic boicot espanyol.

El cinquè capítol desmunta l’argument que Catalunya no podria pagar pensions. Com tothom sap, el sistema de pensions actual és de repartiment (el perceptor ha generat uns drets) i no de capitalització (enlloc no s’han guardat els diners aportats a la Seguritat Social). Com que a Catalunya hi ha més persones ocupades per cada pensionista i el salari mitjà és més alt que en el conjunt de l’Estat, les pensions podrien fins i tot pujar.

Els capítols posteriors són de menys gruix. El sisè replica l’argument que els títols universitaris no estarien reconeguts. Fals, perquè l’agència que els valida i avalua té reconeixement internacional. El setè recorda que mai no s’ha castigat un nen castellanoparlant en 30 anys d’immersió. El vuitè explica que no deu ser tan dolent això de tenir un Estat quan cap país que en té no hi vol renunciar i no se n’han deixat de crear durant tot el segle XX. Així, si l’any 1945 l’ONU comptava amb 51 Estats, el 1991 en tenia 166 i el 2013, 194. Finalment, el novè capítol aborda les diferents opcions que tindrien el Barça i altres equips catalans per resultar competitius en cas de secessió, dintre o no de la Liga BBVA.

El breu assaig s’acompanya amb un argumentari a mida de tuit (@jofrellombart és un usuari molt actiu al Twitter, on compta amb més de 13.000 seguidors) i una documentació utilitzada de només dues pàgines, que no espanta el lector poc avesat a lectures aprofundides sobre la independència de Catalunya.

En poques paraules, aquest és el llibre idoni per a aquells que es van apropar a obres com Espanya, capital París, Delenda est Hispania o Podem ser independents? carregats de bones intencions i en van fugir esperitats després d’estavellar-se contra el mur dels tecnicismes i l’allau de dades.