[Violeta. Prudenci Bertrana. Edicions de la ela geminada. (Edició a cura de Guillem Molla – Introducció de Glòria Granell. Presentació de Xavier Pla)]
Sabem que Prudenci Bertrana va desar en un calaix l’any 1899 la seva primera novel·la i no la publicà mai perquè – en boca seva – era escrita amb “una innocència elegíaca d’aprenent romàntic”. El motiu pel qual aquesta novel·la ha restat inèdita fins avui només es pot explicar per aquesta mania nostra de prendre’ns poc seriosament (i per alguns intents fallits de Josep M. Cruzet). Però recentment la voluntat política i editorial s’han feliçment unit en un projecte que rep per nom ‘Biblioteca Prudenci Bertrana’, que publicarà en quatre anys consecutius (fins el 2017, 150è aniversari del naixement de l’autor) les nou novel·les que escrigué Bertrana. De moment, 114 anys després del gest romàntic que condemnà la trista i malaguanyada Violeta al fons d’un calaix, avui la novel·la ja és a les llibreries.
‘Violeta’ és tot el que un aprenent de romàntic pot deixar escrit en una obra: el pessimisme i la tristesa de trobar-nos sols al món davant un destí que ja és escrit i ens vol mal, les expectatives dels somnis i els desenganys de la realitat, la impossibilitat de l’amor (que per a Violeta és només una mirada i l’esperança que genera) i l’existència de la natura com a únic refugi a un entorn hostil i decadent. Sobretot aquesta natura, perquè potser les seves descripcions són el millor de la novel·la, una natura que acompanya a la primavera l’esclat de Violeta i marca amb la tardor l’inici de la seva desgràcia: “aquella tardor no caigueren en va les fulles per a Violeta”.
Voltant sola pels carrers bruts d’una Girona que comença a esdevenir ciutat moderna, orfeneta i criada per una madrastra cruel i un pare alcohòlic, Violeta té una ànima massa neta per a un món tan mal fet. “Feta a viure sola i sense afalacs de cap mena, arribà a set anys guardada per l’àngel invisible que cuida dels orfes i els fills de pobres que ningú vigila”. De tan pobreta ni tan sols tenia nom, i Violeta és el nom de burla amb que condecoren una noieta que passava massa estona recollint poms de violetes, “una flor que, com ella, és humil i ha nascut del misteri i té el cor innocent malgrat haver crescut entre males herbes”. Ningú es girava pel carrer a mirar-la perquè era una noia que “interessava a mida que s’estudiaven ses faccions, una per una. Era rossa. Son cabell tenia el to de l’espiga torrada pel sol; sos ulls eren d’un blau fort, com el cel de les nits serenes, pregons, pensatius…i sa boca tenia replecs de melangia”. La tristesa que ens acompanya des de la primera pàgina ja ens fa pensar en un inevitable destí fatal, i és aquesta transparència el que fa de Violeta una novel·la bonica però massa ingènua.
Violeta és “una d’aquestes noies que, com diu Balzac, estan marcades per la mort, amb una creu roja, com arbres d’un bosc que han de tallar-se”. I és un curiós referent, Balzac, perquè mentre aquest en tenia prou amb la realitat, Bertrana necessita acompanyar-la de mística, en un punt massa decadentista que fa que en aquesta novel·la ens interessin més la bellesa de les descripcions que la força dels personatges. Potser Violeta era tan sols la càrrega de tristesa i pessimisme que necessitava Bertrana per desenvolupar aquell monument al mal que serà el seu Josafat.
