José Manuel Lara, del Grup Planeta, diu que la independència de Catalunya és impossible; José Luis Bonet, de Freixenet, diu que Catalunya “és una part essencial d’Espanya i seguirà sent-ho” i, mentrestant, en un acte de Foment del Treball es menysprea, per mitjà del protocol, al president de la Generalitat. El braç periodístic d’aquesta conxorxa és La Vanguardia, sempre amatent per intentar estructurar un discurs que doni la raó a aquesta petita minoria. El braç polític és minúscul i solitari i té noms i cognoms: Josep Antoni Duran i Lleida, que seria insignificant si no fos perquè té altaveus, té una certa capacitat d’avalot dins la federació governant i està decidit a morir matant.
Entre “Grandes de España”, fortunes immenses i suites de l’hotel Palace de Madrid, el darrer cop que van veure un pobre va ser a la televisió. Per posar un exemple, l’any 2006 es va xifrar la fortuna de Lara en 1774 milions d’euros invertits en diversos mitjans de comunicació, editorials, companyies aèries i bancs. Els diners de Lara, com els de Godó, han servit, entre altres coses, per pagar un vaixell al Rei d’Espanya. Potser també és aquesta l’explicació de que el representant del braç polític pagui més d’hipoteques que el que cobra com a polític.
El que tenen en comú els membres d’aquests sectors és la seva marcianitat, la seva manca de contacte amb el país real. Entre les preocupacions del Conde hi ha els desaires rebuts per la casa reial espanyola. Entre les de Duran les de seguir a primera línia política perquè els professors cobren poc: “De què viuré? Què menjaré?”, es preguntava. Amb aquests problemes tan greus, no poden ni pensar amb l’asfíxia contínua que suposa, per als que treballen cada dia a primera hora i per els que malauradament no poden fer-ho en aquests moments, el fet de seguir a Espanya amb un espoli continu i premeditat. No poden ni imaginar-se què signifiquen les retallades en escoles públiques, en sanitat, en benestar social, ni en beques, perquè ells, d’això, no en gasten.
És per això que cal que tots siguem conscients de a qui representen i a quins interessos serveixen. Per sort, som més i voten les persones, i no els euros.
