Feia just una setmana que la Clara havia sentit una conversa entre els seus pares que estava segura que no volien que ella sentís mai. Però tenir una oïda tan fina li havia portat grans beneficis i grans perjudicis. Com assabentar-se de coses abans dels altres, molt abans. I callar, sempre callar.
La seva família marxava del poble i se n’anava a viure fora. Nous amics, nova escola i nova vida. La Clara mai havia sigut una nena gaire oberta i era terriblement tímida. Rara vegada aixecava la veu davant els altres per por a sentir-se assenyalada amb el dit.
Des de fora, la veien com una nena indefensa i dèbil. El que molt poca gent sabia és que la Clara era molt, molt llesta. I amb només onze anys sabia què pensaven els altres d’ella. Analitzava les seves mirades, el seu comportament, la seva gestualitat. La manera d’expressar-se.
Els primers dies a la nova escola no podien ser més feliços. Sorprenentment, li va costar poc començar a parlar amb la seva companya de pupitre, la Txell. Cada dia feien més coses juntes: s’ajudaven l’una a l’altre a fer els deures, tornaven juntes cada dia a casa i fins i tot la família de la Txell l’havia convidat a sopar amb ells.
Però a poc a poc tot això es va anar esfumant. La Clara va començar a veure comportaments estranys. Quan a l’hora del pati s’ajuntava amb les nenes de la classe, veia com alguna d’elles s’apartava. La deixaven a un cantó i entre elles es xiuxiuejaven coses a cau d’orella. La Clara mai va tenir cap dubte de qui parlaven. D’ella. N’estava segura. Coneixia aquella mirada, aquell somriure ple de sorna. Així va continuar durant dies i dies i a la Clara ni tan sols se li va acudir explicar-li a la seva mare, perquè va pensar que no li donaria importància. Que ningú la creuria.
Els anys van anar passant i amb ells, va arribar l’adolescència i res va canviar. La situació cada vegada es feia més gran i ella seguia aguantant, sense obrir boca. Ara, els seus companys –per dir-ne així- ni tan sols dissimulaven. Semblava que gaudissin fent-la sentir malament en públic, ridiculitzant-la davant companys d’altres cursos i fins i tot d’alguns professors, que semblaven ser muts davant situacions tan greus.
Tenia por. La Clara tenia por, pànic. Sentia que seria capaç de fer qualsevol cosa per no trepitjar aquella escola. Cada dia, abans de marxar de casa, es preparava per quina tocaria avui, per la burla que hauria d’aguantar. I per molt que es preparés, res canviava. Per molt que ho tingués assumit, el dolor era molt més del que ella s’havia imaginat.
Feia dies que la seva mare li preguntava, constantment, si li passava alguna cosa. I ella, com sempre, deia que no. Llavors, quan ho negava, la seva mare la mirava d’aquella manera. Com nomes miren les mares, que ho saben tot.
Van passar els anys i la seva vida va canviar. Va deixar el poble i tot el que l’envoltava i es va fer dona molt abans de ser major d’edat. Prometent-se que el que va viure durant els últims cinc anys seria ja només un record. Un mal record, una petjada, que deixaria enrere.
A casa la Clara mai més es va parlar d’això. Tots sabien què passava o almenys ho intuïen. Una abraçada de la seva mare, un petó inesperat del seu germà o un regal del seu pare. Sabien què li havia passat i només volien fer-li el camí més fàcil.
