Amb la victòria del “No” a Escòcia el món s’ha quedat sense conèixer com podia anar un procés de secessió democràtica i pactada dins d’un membre de la Unió Europea –un fenomen inèdit- que hauria obligat a la Comissió i al Consell europeus a definir una via d’actuació aplicable a situacions similars. Però el dia següent del referèndum escocès el comptador electrònic del Parlament català era inapel·lable respecte al vots d’aprovació de la llei de consultes, encara que el PSC es desmarqui de l’ús que se’n vol fer.
Quan una carta magna d’un estat serveix per imposar a un territori allò que opina la minoria per sobre de la majoria, quan una llei suprema diu als representants democràtics i legítims d’aquells ciutadans que allò que decideixen és paper mullat i no val per a res, aleshores aquesta Constitució provoca fractura. Però no una fractura social interna sinó una fractura d’aquests ciutadans amb la Constitució i l’Estat.
De fet, aquest procés que estem vivint com a protagonistes va prendre força quan el TC va carregar-se l’estatut votat per la majoria dels catalans en un referèndum. Dos anys després arribaren les eleccions anticipades provocades per la manifestació massiva de l’11 de setembre, i va continuar amb l’aprovació d’una declaració de sobirania, el pacte per la data i la pregunta del 9N, la negativa del Congrés de Diputats a cedir la competència per fer el referèndum i l’aprovació de la llei de consultes divendres passat.
En aquest punt del camí sembla que la convicció que Catalunya ha de poder decidir si segueix a Espanya o no, ha assolit un grau de consens difícilment reversible i que el bloc sobiranista ha sortit reforçat després del tercer massiu 11 de setembre. A més, la V va tenir la virtut d’acabar d’obrir l’escletxa als ‘mass media’ internacionals. Però també és clar que en les darreres setmanes a Espanya, govern i oposició, i mitjans –que s’havien autoenganyat fins el dia abans de la demostració- s’han adonat que això va de debò, i estan desconcertats i emprenyats. A més, Espanya ha assolit recentment un deute públic del 100% i Brussel·les tem que faci fallida si Catalunya s’independitza, i això és un factor econòmic que va en la nostra contra a l’hora d’arreplegar internacionalment països ‘Catalunya friendly’.
I, doncs, ara què? Podem preveure un trajecte llarg, costós política, jurídica, emocional i, fins i tot, econòmicament, i amb un desenllaç incert. I que a hores d’ara, després del decret de convocatòria de la consulta per part del president Mas aquesta propera setmana, sembla que només queden dues alternatives: o desobeir l’Estat per fer el 9N mantenint el pols fins aquell dia o fins on es pugui, o dissoldre el Parlament i convocar eleccions.
És clar que pot passar que el president i els partits favorables a la consulta ens sorprenguin –tenim el precedent de l’acord de la data i la pregunta- amb un enginyós projecte unitari que combini les dues vies amb un exquisit i exigent itinerari democràtic i legal per poder decidir que asseguri el reconeixement nacional, espanyol i internacional dels resultats. El desenllaç comença aquesta setmana.
