Des de fa uns quants mesos, la vida política i judicial omple els principals telenotícies del país, els diaris en van plens i no es parla de res més que no inclogui la independència, la corrupció i tot el que implica fiscals o jutges. Per entendre aquest tipus de notícies, quasi es necessita un màster per entendre els casos i les sentències judicials.
Aquest cap de setmana, la cantant Isabel Pantoja ha ingressat a la presó per blanquejar diners. Fa uns dies, l’expresident del Barça, Josep Lluís Núñez, va protagonitzar la mateixa foto, entrant a la presó de Quatre Camins. La seva condemna, en aquest cas, es deu per subornar inspectors d’Hisenda. Aquests dos casos que han sigut els que han tingut més presència als mitjans de comunicació i que també han servit per amagar-ne de molt més grossos, m’han fet pensar en com la societat tracta els seus ídols fins i tot quan han caigut del cim. Quan ja no són tan ideals ni tan perfectes. Quan tot el que ens havien venut per activa i per passiva, tenia una bona part de mentida. Quan el poder els fa fer coses inimaginables fins i tot per ells mateixos i els converteix en gent buida. Sense sortida. Terriblement infeliç.
És evident que si s’han passat la llei del folre només per el fet de ser més poderosos que la resta de la humanitat, ho han de pagar i han de rebre el mateix tracte que si el delicte l’haguéssim fet qualsevol de nosaltres. Que ni tenim el seu poder, ni el seu compte corrent ni l’afany de voler-ho tot. Fins i tot el que mai podrem tenir.
Tant de bo la seva entrada a la presó no sigui un miratge. Tant de bo no s’utilitzi aquesta imatge per demostrar que vivim en un estat democràtic que té la justícia per bandera per d’aquí uns mesos deixar-los lliures. Com si ja haguessin complert amb el seu deure. Com si ens haguessin de fer pena. Com si per ser qui són, es puguin prendre la llei a la seva manera.
Permeteu-me que dubti d’aquest país i d’una suposada justícia que en el fons encara té moltes coses a aprendre de la gent del carrer. Del patiment del dia a dia, de la gent que no té absolutament res i veu que els que han delinquit de veritat se’ls hi permet tot. Sense cap tipus de mirament ni d’honestedat. Només per interessos dels qui no estan al servei del poble i si d’algunes institucions públiques.
M’encurioseix veure com l’expresident del Barça i la mateixa Isabel Pantoja tenen un entorn que, quina casualitat, els hi va massa sovint a favor. Només cal fullejar els principals diaris o revistes del país per veure que els tracten com unes víctimes, com una pobra gent a qui els hi han fet una mala jugada. A vegades em pregunto a qui es deuen. El mateix els passa als seus fans, als que durant tota la seva carrera els han idolatrat i ara no saben com rebre aquest cop. Els costa assimilar-ho i veure que han viscut en una mentida. Per amagar-ho, no fan una altra cosa que anar a mort amb ells, excusant el que no té cap tipus de justificació.
Potser el mirall no els deixa veure que ningú és perfecte i que en realitat no coneixem al cent per cent ni tan sols a la persona que tenim al costat. Tothom té secrets i, si són d’una gran magnitud els amaguen, a sota el llit fins que arriba algú que parla més del compte i descobreix la pura veritat. Llavors, ells es fan els ofesos i encara n’hi ha alguns que dubten sobre quin és el camí a seguir. Si el seu o el nostre. Són els mateixos que pretenen donar exemple als altres obviant quins van ser els seus inicis fa més de trenta anys. Amb uns valors que, ja em perdonareu, jo no els veig per enlloc. Que ressuscitin, si us plau.
