No puc deixar de sorprendre’m cada vegada que rellegeixo les “memòries” de Josep M. Trias Peitx, secretari general d’UDC durant la guerra civil. I és que resulten ser una història desconeguda d’Unió. Coneixem Manuel Carrasco i Formiguera, màrtir de les llibertats catalanes, l’admirem i el recordem sovint. Però la seva mort, el seu sacrifici, no ens pot fer oblidar que al costat d’ell hi hagué figures de gran talla dins el partit. Homes i dones d’una catalanitat pregona, d’una extensa cultura i un cristianisme sincer, amb una visió profètica de l’actuació política. Un d’ells era, com hem dit, el llavors jove Josep M. Trias i Peitx, nascut a Barcelona a inicis del segle i de família carlina, com tants altres dirigents i fundadors d’Unió (el seu oncle havia estat senador per Vic). Les seves “memòries”, que en el fons són una entrevista feta fa quaranta anys, han estat transcrites i publicades fa uns pocs anys per Gemma Caballer (La solitud de la Llibertat, Símbol, 2008). Tal i com es desprèn d’elles, la seva pregona sensibilitat social el féu evolucionar vers un catolicisme obert i tolerant amb la forma d’Estat, més preocupat pel programa social que per qüestions d’essència.

De fet, si donem credibilitat a les seves afirmacions -no tenim raó de dubtar-ne- formà part, amb Josep Cirera i Mn. Josep Llovera, de l’equip redactor dels Principis Fundacionals d’Unió, el 1931. Un cop esclatà la guerra i la revolució va ser quan se li oferí l’oportunitat de fer el més gran servei al país. El fet que UDC no s’hagués compromès amb el Front d’Ordre en les eleccions del febrer del 1936, sense perdre per això la seva connotació cristiana, gairebé confessional, va fer que es trobés en una situació privilegiada per a actuar d’intermediari entre la Generalitat, la jerarquia eclesiàstica -perseguida a l’interior i, en part, exiliada- i el moviment catòlic clandestí, sense que això la privés d’una actuació de risc. Aquesta posició privilegiada, en el cas de Trias Peitx, va ser afavorida pel seu nomenament, a instàncies del mateix Carrasco, com a secretari general del partit en substitució del desaparegut Josep M. Casasses. L’actuació de salvament de vides en perill duta a terme per la gent d’Unió és, malauradament, unes de les pàgines més fosques, i alhora glorioses, de la història d’Unió, referenciades en unes poques pàgines en el cèlebre llibre Hilari Raguer “La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps”. No és que Trias en doni gaires més detalls. De fet, no volgué deixar escrites unes memòries i els seus entrevistadors a inicis dels setanta, Eduard Vinyamata i Imma Tubella, quedaren tant atònits amb la història que els explicà que, afegit als anys passats, no aprofundiren gaire més.

En efecte, la seva és una crònica d’alt nivell de la Barcelona anarquista. En aquells mesos que la barbàrie s’ensenyorirà del país de la mà de “comitès”, patrulles ambulants i presons privades (que no clandestines) que després s’anomenarien txeques, Trias no dubtà a sortir al carrer, amb avals i carnets a la mà, per treure amics, coneguts i personalitats de les mateixes. Fins i tot arribà ser testimoni de càrrec a favor d’amics seus davant tribunals populars (amb jurats que tenien la pistola damunt la taula), i que esdevingueren un procés a UDC, i en negociacions per “alliberar” el bisbe Irurita a canvi d’un elevat rescat que ell mateix contribuí a recollir, però que es frustrà, possiblement, pel fet que ja havia estat assassinat.

Quan els bascos instal·laren a Barcelona la seva delegació, la primavera de 1937, permeten la instal·lació de la oficina als seus locals del Passeig de Gràcia des d’on, sovint acompanyat de les milícies basques, Trias sortia buscar gent per les presons, entre elles l’ anarquista de Sant Elies. Fins a set vegades va ser capturat i en una de les ocasions arribà a entrevistar-se amb el temible cap del Servei d’Investigació de la FAI, Manuel Escorza, per tal de treure un amic seu que es trobava tancat a Sant Elies. En un moment de l’entrevista al lúgubre despatx d’ Escorza, aquest el va fer girar per veure la paret de l’ estança només il·luminada pel llum que apuntava a Trias des de la taula, i així pogué copsar els impactes de bales que havia dirigit el mateix entrevistador a d’altres com ell que havien estat en la seva situació. Malgrat tot, Trias mostrava en l’etapa final de la seva vida -tardaria uns cinc anys a morir després de l’entrevista- una poc dissimulada admiració pels anarquistes, només explicable pel viratge ideològic que anà experimentant amb els anys. Aquesta impressió encara contrasta més amb la visió que tenia de la gestió que el president Companys havia fet d’aquells anys de govern, i fins i tot afirma tenir comprovat que la FAI estava infiltrada per agents nazis. Tot plegat feia, doncs, més incomprensible l’actuació del president de la Generalitat:

“El fet que jo he sabut després, que l’estat major alemany tenia espies a la FAI, ell l’havia de saber abans. Quan va acceptar que la FAI intervingués en el govern de la Generalitat i va acceptar d’anul·lar la mobilització de Catalunya, sabia positivament que si deia sí a la mobilització tindria ràpidament un exèrcit de 300 a 400 mil homes. Jo penso que Companys té una gran responsabilitat històrica d’haver perdut la llibertat de Catalunya”. (cit. p. 59).

Al final d’aquesta etapa, i abans d’iniciar-ne una altra no menys interessant, Trias pogué deixar sobre la taula d’Unió un informe amb el llistat de les 833 persones que havia contribuït a alliberar de les presons. 833 persones amb noms i cognoms que figuraven en una llista que, malauradament, va desaparèixer amb l’ensulsiada final; com també van desaparèixer els llistats dels milers de refugiats catalans i espanyols que, un cop acabada la guerra, va contribuir a treure dels camps francesos. I és que, durant els anys de la postguerra civil i de la guerra mundial, Trias va ser posat al capdavant del Servei de Mà d’Obra del Comité Catholique de Secours aux Réfugiés d’Espagne, primer i, del Secours Catholique International després, passant per delegat territorial de l’ajuda dels quàquers. Més de 70 mil espanyols refugiats –ho heu llegit bé, 70 mil!- van ser recol.locats a l’economia francesa gràcies al Servei, amb seu a Perpinyà, des de febrer de 1939. I tot això, al costat de multitud d’anècdotes més, es converteix en una història de perdó, heroisme personal i patriotisme que va ser possible, tal i com ell mateix ho reconegué, gràcies al fet d’haver pogut ser secretari general d’ Unió Democràtica, que llavors no tenia president sinó un organisme col·legiat al capdavant.