Seguim vivint temps extraordinaris. Els fets, fins i tot quan podem pensar que estem aturats, s’esdevenen de manera vertiginosa.
El preacord de Full de Ruta independentista per a les eleccions del 27S i fins a la independència signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l’AMI, és d’una importància cabdal i arriba quan era més necessari i amb els continguts que calia tingués.
El punt que estableix la independència com a objectiu comú és el que transcendeix al mateix acord i els seus signants i esdevé el catalitzador que permet que unes eleccions administrativament autonòmiques es converteixen en un referèndum d’independència, permeti comptar vots a favor i en contra de la independència.
Ara ja no hi ha termes mitjos, ni meandres, ni metàfores, ni expressions polítiques confuses ni ambigües. El full de ruta i els qui el signin seran els diputats i els vots que comptarem a favor de la independència. I els vots i diputats que obtinguin la resta de partits no signants, en contra. No n’hi ha més. No s’avancen les eleccions per donar peu a reformular polítiques de caràcter autonòmic. S’avancen les eleccions per convertir-les en un instrument plebiscitari, d’arrel refrendària, com a manera de sortejar el prohibicionisme estatal i de, a través d’un mecanisme impecablement democràtic, en el que totes les opcions hi podran participar en llibertat i igualtat de condicions, tot el món pugui identificar inequívocament quants vots i diputats hi ha a Catalunya a favor de la independència.
Aquest full de ruta planteja, així d’entrada, tres grans reptes molt diferents entre ells:
1- que s’hi incorpori la CUP
La CUP és una organització explícitament independentista, i per tant la seva incorporació no és per no compartir l’objectiu plebiscitari, sinó que, m’atreveixo a avançar, depèn més de qüestions formals, com a molt procedimentals. Tal i com ells mateixos ja han dit, no hi veuen obstacles per poder-lo subscriure.
2- que s’hi incorpori Unió Democràtica de Catalunya.
A diferència de la CUP Unió no és un partit explícitament independentista, i és un dels partits que viuen el procés amb un major trasbals intern. No perquè els seus objectius fundacionals avui en dia no permetessin de manera clara, directa i indubitativament incorporar l’històric partit democratacristià al front-line del procés, sinó perquè Unió ha esdevingut un partit absolutament atípic, segrestat per un líder, Duran i Lleida. Duran ha trobat la manera de perpetuar-se capdavant d’Unió gràcies a una barreja de control policial i clientelar de la militància, però gràcies també, tot cal dir-ho, a la incomprensible tolerància i inacció de CDC, fins i tot quan la situació ha esdevingut una autèntica sagnia de vots i desgast sense precedents.
El preacord del full de ruta és el que farà esclatar en contra del mateix Duran totes les mines que ha anat dipositant amb la seva acció política, fins escriure –amb sang, perquè morirà matant- el seu epitafi polític.
La seqüència –inversa- de les claus del desenllaç per a Unió i per a Duran:
2.1.- Unió, un cop signat el full de ruta per part de CDC i ERC, que estableix de manera explícita i inequívoca l’objectiu de la independència pels signants, només té dues alternatives: o està amb el President Mas i l’objectiu de la independència i s’hi suma, o està en contra de la independència i per tant del President Mas i de la candidatura electoral que encapçali, sigui quina sigui.
La situació és molt clara: Unió només pot votar si s’adhereix o no al Full de ruta. Si Unió vota adherir-s’hi assumirà explícitament la independència i formarà part de la candidatura que encapçali el President Mas. I si el rebutja, no, i implicaria automàticament trencar la coalició, i que Unió s’hagués de presentar en solitari o aliada amb algun altre partit (PP, PSC???).
Això no passarà. La militància d’Unió votarà per adherir-se al full de ruta. I a Duran no li quedarà cap altra opció que abandonar -ja era hora- un partit en el que no hi hauria d’haver estat mai o que hauria d’haver abandonat fa temps, perquè no creu ni practica cap dels seus ideals.
2.2.- Unió, en un intent de seguir fent la viu-viu, havia plantejat que la seva militància es pronunciés sobre un full de ruta «propi», en una formulació tramposa de la seva pròpia personalitat com a partit.
Dir «ningú no li imposarà a Unió un full de ruta, tindrem el propi» és un exercici excessiu de cinisme, perquè aquest «ningú» no és cap altre que la societat catalana. Si estem on estem és perquè la societat catalana ha assumit majoritàriament l’objectiu de la independència. I això ha fet moure tothom. Ignorar aquest fet i sense haver-se presentat mai en solitari a unes eleccions voler establir un full de ruta «propi» era simplement una manera tramposa d’intentar refugiar-se en les ambigüitats d’abans, en meandres, en metàfores, en objectius no explícits, etc. Sense el full de ruta signat per CDC i ERC que contempla explícitament la independència i el caràcter plebiscitari Sí/No a a la independència de les eleccions 27S, això potser hauria estat possible. Ara ja no. Unió només pot fer dues coses, o està amb la independència o hi està en contra. I punt.
2.3.- Unió, més ben dit, Duran, havia explotat fins provocar nàusees, una fal·làcia: que Unió no era un partit independentista perquè era confederalista. I amb una lamentable impunitat fins ara s’ha aprofitat d’aquest recurs fal·laç per combatre l’independentisme. I assenyalo rotundament que tot això del confederalisme és un recurs fal·laç des de tres punts de vista diferents:
– Des del punt de vista del propi marc programàtic i estatutari d’Unió. Si bé és cert que enlloc es defineix Unió com a partit independentista, és igualment cert que en el congrés de Sitges de l’any 2013 es va aprovar una moció que, literalment establia: “En l’actual context, el concepte de llibertat i sobirania no pot significar res més que assolir les estructures d’estat per Catalunya, un estat membre de la Unió Europea. Aquella confederació de pobles lliurament pactada de l’acta fundacional d’UDC l’any 1931, s’ha transformat avui en el desig de pactar amb la resta de pobles europeus una unió política que respecti la nostra sobirania” . Per tant, i d’acord a l’aprovat pel seu màxim òrgan de representació i programàtic, el Congrés, el confederalisme fundacional només pot interpretar-se, avui en dia, com a europeu, en igualtat amb la resta de membres de la Unió Europea. En cap cas, EN CAP CAS, no és possible, des del congrés de Sitges, fer una lectura hispànica del confederalisme, com fa en Duran. Unió, la seva militància, el seu Congrés, ha deixat clar que la confederació és entre estats europeus, no en clau espanyola. Primera fal·làcia d’en Duran sobre el tema.
– Fal·làcia ontològica: en ciència política la confederació es defineix com una unió d’estats lliures, iguals i sobirans, que decideixen cedir part de la seva sobirania de manera voluntària. Així, perquè aquest confederalisme fundacional que invoca Duran pogués ser cert, es necessita de com a mínim un segon previ d’independència, de ser un estat lliure, plenament sobirà per a que després, en igualtat amb uns altres, pugui decidir confederar-s’hi. Per tant, el pressupòsit per fer real aquest «confederalisme» trampós d’en Duran és ser independents. De manera que ni que es fes una interpretació literal de l’esperit confederal fundacional, per fer-ho possible cal transitar abans, i necessàriament, per la independència. Segona fal·làcia d’en Duran sobre el tema.
– La vexació històrica d’Unió i dels seus màrtirs que implica l’ús que fa Duran del tema confederalista. D’acord. Admetem que en el moment fundacional no s’esmentés la independència, i que es parlés de confederalisme. Des de l’any 19131 el món ha evolucionat
molt i la vigència dels objectius només és assolible traslladant-los de manera versemblant a cada moment històric. Això és el que es va fer al Congrés de Sitges. A més, com hem vist, no es pot violar sistemàticament el significat i contingut dels conceptes (la fal·làcia ontològica). Però, sobretot, el que no es pot fer és vexar la memòria de qui representa de manera inequívoca l’ànima, l’esperit, el caràcter i els ideals d’un partit, en aquest cas Unió, en aquest cas Carrasco i Formiguera. Carrasco, líder, ànima i màrtir d’Unió mai no es va estalviar ni paraules ni discursos defensant el seu ideal independentista, el d’Unió. Dir que Unió no és independentista és vexar la memòria de Carrasco. És inadmissible. Ho ha estat, i sempre, fins a l’arribada d’en Duran. La tercera fal·làcia d’en Duran sobre el confederalisme i Unió és la més sagnant: la profanació d’un llegat, d’una història i d’un testimoni heroic.
Doncs bé, ara ja s’ha acabat. Des de l’acord del full de ruta a Catalunya hi ha dos projectes: la independència i la dependència. Si Unió és víctima de les fal·làcies d’en Duran sobre la martingala confederalista, no signarà el full de ruta. I si això passés, que no passarà, espero que com a mínim tinguin la decència d’explicar en què consisteix la seva proposta «confederal» i de presentar-se en solitari a les eleccions, a veure quants suports tenen, amb el seu propi «full de ruta». Però això no passarà, la militància d’Unió interpretarà com ja ho va fer al congrés de Sitges que el bagatge ideològic històric i programàtic d’Unió ara és la independència.
A més a més, els mateixos fonaments de les incomprensibles i bananeres dècades de permanència de Duran i Lleida al capdavant d’Unió són els que ara, sense cap dubte, portaran a que Unió s’adhereixi al full de ruta, a la independència i a la candidatura d’en Mas. Com hem comentat abans, en Duran ha fonamentat el seu poder en la xarxa clientelar que ha tingut l’habilitat de construir dins d’Unió, a partir d’exercir-hi un control gairebé policial. Doncs bé, ara aquesta mateixa xarxa clientelar serà, funcionant de la mateixa manera que permetia a Duran perpetuar-se al poder, la que es girarà amb més rotunditat contra qualsevol opció que no sigui estar amb el full de ruta i formar part de la candidatura del President Mas. Què pot oferir Duran a aquesta xarxa sense el paraigües de CDC i el President Mas? Res. El desert d’un partit testimonial, sense cap responsabilitat de govern enlloc, sense cap càrrec, sense cap lloc de treball. Res. I això ho sap tothom. Inclòs el propi Duran. No té res a oferir-los-hi. No pot comptar amb ells. No podrà usar-los contra el full de ruta.
3- El tercer gran repte que planteja el Full de ruta és què passarà amb tots els independentistes que hi ha en diferents formacions que, en no subscriure el full de ruta, passaran a comptar com a vots contra la independència.
Una candidatura central de país pel Sí a la independència hagués permès sumar personalitats independents o provinents de partits que no estaran en el bloc del Sí per, en circumstàncies excepcionals, canalitzar tot el vot del Sí.
Això a hores d’ara és molt difícil que passi. I es perd així un gran actiu davant aquestes eleccions. Caldrà veure com es pot gestionar aquest repte. És evident que cal canalitzar el vot del Sí que hi ha a ICV i fins i tot al PSC. Sense candidatura central de país, tot serà més difícil. Però cal pensar-hi, i molt, i crec que la societat civil tindrà, un altre cop, molt a dir i a fer per fer-ho possible.
Corol·lari:
Si aquests tres reptes s’assoleixen satisfactòriament, i per tant al Full de ruta independentista s’hi suma la CUP, s’hi suma Unió (sense Duran) i trobem la manera de sumar personalitats independents i polítics que arrosseguin vot del Sí fins ara resident en partits el vot als quals comptarà com a No a la independència, haurem orientat decisivament les eleccions del 27S per poder obtenir una majoria parlamentària que reflecteixi una majoria de la societat a favor de la independència.
Si els tres reptes s’assoleixen satisfactòriament el full de ruta esdevindrà un autèntic motor que generarà un camp magnètic polític que serà el que permetrà decantar vot cap a la independència d’entre tot l’ampli espectre ideològic que té el país. Permetrà mostrar-nos sòlids, convincents i fiables, que són els valors clau per decantar vot. No hi ha vot indecís, només hi ha vot decantable, que fins ara no creu en la independència, però que si veu que el procés ofereix garanties i no és un can pixa, pot apostar per la independència.
Som-hi!
