Georges, un jove del París del 68, activista implicat en les reivindicacions i protestes contra el feixisme i a favor de Palestina, creu que està informat, creu que sap qui són els bons i que lluita en el bàndol correcte. “Jo era militant. Era director de teatre, vigilant en un col·legi de París, estudiant d’història endarrerit. Combatia l’enemic. Divertia l’enemic del meu enemic.” Des de la distància, des de la comoditat del pati de butaques, des de la seguretat del seu món (que, malgrat els anys, és també el nostre), és molt fàcil prendre partit, posar etiquetes i creure que les coses són blanques o negres, que el gris no existeix.
Però la veritat és que el gris és, sovint, el color per excel·lència. I n’hi ha infinitat de variacions, des del gairebé blanc fins al pràcticament negre, i això ho sap molt bé Samuel Akunis, director de teatre i grec refugiat a França. Serà aquest “jueu de Salònica esdevingut grec per l’èxode, francès per elecció” qui li obrirà els ulls i li presentarà “la noia prima que està asseguda allà i que no diu res”, l’Antígona d’Anouilh, no pas la de Sòfocles “reduïda al deure fraternal i presonera dels déus”. Una coneixença que jugarà un paper importantíssim en la vida de Georges i de Samuel, malgrat que en aquell moment cap dels dos no n’és conscient: “No m’imaginava pas la importància del regal que en Samuel Akunis acabava de fer-me. Ell no va endevinar que aquella terrassa de juliol canviaria la seva vida i la meva.”
Representar l’Antígona d’Anouilh “en una zona de guerra. Oferir un paper a cadascun dels bel·ligerants. Fer les paus entre uns i altres”, vet aquí el somni de Sam. Troba l’escenari ideal al Líban, a Beirut, en plena guerra civil, i busca actors que representin totes les ètnies i confessions en conflicte: cristians, xiïtes, sunnites, drusos i maronites. Aquest és el projecte que Sam engega i que, quan la salut li impedeix continuar-lo, traspassa a Georges: “Tu muntaràs Antígona, Georges. (…) –Digues que sí, Georges. –Sí.”
Però cal no deixar-se endur per l’idealisme pacifista d’aquest somni impossible que malda per esdevenir real. Quan Georges aterra a Beirut, descobrim la vertadera protagonista d’aquesta història: la Guerra, acompanyada pel seu seguici absurd d’horror, destrucció, crueltat i incomprensió, la Guerra que fins llavors ha estat arrupida en un racó, vigilant, esperant per fer la seva entrada triomfal a l’escenari. La Guerra que impregna i s’apropia de la vida de qui no té més remei que suportar-la: “La conec bé, la guerra. Busca els homes per tot arreu. També als bastidors dels teatres.” La Guerra busca… I troba Georges: “Era esfereïdor. Era trasbalsador. Per un moment, em vaig dir que havia viscut més en cinc dies que durant tota la meva vida. I que cap petó de la Louise [la seva pròpia filla] no valdria el mateix que la palestina quan recitava les paraules d’un poeta i alçava el puny.”
Però no es tracta només d’”intensitat”, és una cosa molt més profunda. La Guerra pren possessió dels qui s’hi acosten desprevinguts (compte, lector!), i això és el que ens explica Chalandon en aquesta novel·la, amagat darrere en Georges, amb una sinceritat del tot despullada, crua i feridora, precisa com el bisturí dels metges que han d’atendre els ferits per les bombes i que fa encongir el cor del lector, que no pot fer altra cosa que seguir llegint per acompanyar-lo en aquest descens als inferns: “M’envaïa una alegria ferotge. Me’n vaig avergonyir. No tenia por. Me’n vaig avergonyir. Estava a l’infern. Em trobava bé. Terriblement bé. Me’n vaig avergonyir. No canviaria mai aquell esfereïment pel silenci d’abans.” Al Líban, mentre intenta muntar una representació teatral, Georges fa el pas definitiu però a l’inrevés, s’aixeca de la butaca i puja a l’escenari: travessa la quarta paret, no la del teatre, sinó la de debò, la que fa de “frontera del món real”, ens l’amaga, i ens permet continuar la nostra existència plàcida i segura, en què els problemes són les boles de gelat que cauen a terra, els genolls pelats, els cabells embullats després del bany i les famílies passejant pel parc com ramats.
I un cop s’ha travessat aquesta paret, és molt difícil tornar enrere. Pràcticament impossible. Per sort, Sorj Chalandon va saber fer-ho.
[La quarta paret. Sorj Chalandon. Trad. Josep Alemany. Edicions de 1984]
