L’anunci de la data i la pregunta del referèndum suposa un pas més en el procés sobiranista que viu el país. Dins d’un escenari de gran confusió i d’us de relats amb finalitats estratègiques i des d’interessos sectaris, cal recordar que el desenvolupament del que s’ha anomenat “full de ruta”, parteix d’un fet històric i jurídic: la sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2010. No tant pel contingut –que també- sinó per l’ús tergiversat dels mecanismes legals per part del PP. Primer recollint signatures contra el projecte, després impugnant-lo davant el Tribunal Constitucional un cop aprovat per tres cambres parlamentàries i un referèndum vinculant. El PP qui acusa els redactors de l’Estatut del 2006 de “reforma constitucional encoberta” provoca una ruptura constitucional en tota regla, de manera que com ha recordat algun insigne jurista avui Espanya ha deixat de tenir constitució territorial, perquè el Tribunal Constitucional es carregà tot d’una el pacte constituent amb Catalunya que significava l’Estatut. Avui Catalunya té en vigor un Estatut d’Autonomia no votat per la ciutadania sinó allò que va decidir (amb argúcies poc homologables als estàndards democràtics occidentals) un Tribunal Constitucional, que ha esdevingut un problema constitucional.
El procés sobiranista que s’ha portat a terme pot encaixar en la legalitat constitucional, però s’ha provocat des de les institucions centrals dominades pel PP i pel PSOE i els seus adlàters, que no fos així. S’ha intentat pactar per tal de fer una consulta a Catalunya, de divuit maneres diferents. I la resposta sempre ha estat NO: “ni puedo ni quiero”. Durant els darrers set anys no hi ha hagut cap resposta a les pretensions que venien de Catalunya. No hi ha hagut possibilitat de fer política, tan sols ésser objecte de l’aplicació del codi penal i de la suspensió automàtica de qualsevol pas que s’ha fet des del Parlament o des del Govern catalans. S’ha produït un “abús” de les institucions estatals per anar en contra del procés sobiranista. S’ha instal·lat el “tot s’hi val” perquè alguns conceben la unitat d’Espanya com un fet de dret natural i no pas de dret constitucional democràtic.
El problema més greu, al meu parer, és aquest: entendre que no hi ha res a discutir, ni a replantejar, només a reprimir, com la sedició. Els especialistes en dret constitucional estan dividits perquè podem trobar arguments a favor i en contra de celebrar un referèndum, tot i que el Tribunal Constitucional s’ha esforçat en tancar progressivament la porta. I les pretensions catalanes, que malgrat les dificultats, avancen, ho tenen en compte. El darrer pas ha estat l’anunci de la celebració del referèndum unilateral el proper 1 d’octubre. Unilateral perquè és impossible cap acord amb aquells que s’han carregat la constitució i el Tribunal Constitucional, i només saben pensar en negatiu i en estratègies curtes. Ara, tot preparant el referèndum de l’1-O, fins i tot demanen garanties a qui no les pot donar perquè ells s’esforcen obsessivament en fer impossible allò que és possible.
