[Llegiu-lo en castellà.]
L’actualitat política està disminuint la visió de algunes persones. Centrats en qüestions ideològiques de caire local —si es compara amb la resta del món— s’està perdent el criteri. Veig, sento, llegeixo sobre la pugna desfermada entre Espanya i Catalunya. No vull menystenir el que està passant, que em sembla un atac aberrant contra la llibertat d’expressió i identitat del poble català, sinó que apunto que determinades qüestions no falten nostra capacitat de crítica pel que fa a altres assumptes de naturalesa —trobo— molt denunciable.
Les agressions dutes a terme per les forces de seguretat el passat 1 d’octubre, aquestes càrregues contra la població civil en actitud pacífica, són una imatge deplorable i una finestra a la vergonya del que el ser humà és capaç de fer per qüestions de poder. Sens dubte, la repressió i la violència brutal que es va exercir contra gent que només pretenia exercir el dret a expressar-se, suposaran una taca en la història, ja no d’aquests països, sinó del món sencer. No obstant això, la qüestió política no hauria de copar el relat de l’actualitat, perquè mentre que aquí es discuteixen sobre quines són les opcions de retorn del president de la Generalitat exiliat a Brussel·les i s’organitza un desplegament de la policia per obrir maleters —no insistiré en com és d’absurda l’operació—, el món continua abandonant altres guerres i injustícies. M’agradaria que tots aquells que s’entesten a destacar el paper crucial d’alguns dirigents polítics durant el procés d’independència catalana i que els exalcen com a herois amb marcades analogies amb els personatges mitològics —cosa que no nego que sigui així— dediquessin les seves reflexions, escrits, ponències… també a tots aquests altres herois que s’embarcaran en una pastera amb la dona embarassada i el fill petit en busca d’una vida millor, fugint de guerres i de la més absoluta de les misèries. Que alabin aquestes heroïnes que clamen per ser lliures, per poder estudiar en una escola, per decidir amb qui casar-se, per pensar de manera crítica, per accedir a l’esfera pública sense que això els costi la vida. Que elogiïn aquells herois que es juguen la vida en una tanca metàl·lica. Que es reconegui aquella mare que arriba a fi de mes amb només 300 € d’ajuda i manté dos fills; que escriguin sobre aquests joves que es manifesten per assegurar una educació pública als que vindran, que aplaudeixin aquells voluntaris que es van organitzar per evitar que fessin la gent fora de casa seva; que victoregin aquesta parella que acull a casa seva uns germans refugiats i els cuida com a fills, que lloïn aquesta gent gran que amb una pensió mínima sostenen tota la seva família: fills i nets. Tots, absolutament tots, són sens dubte herois. Mentre es parla dels menús que un presoner —injustament empresonat per les seves idees— té durant la sopar de Nit de Nadal, hi ha gent que aquesta nit no tenia què portar-se a la boca. Mentre es parla de la pena immensa —tant que no es pot arribar a concebre— que pateixen les famílies per la separació o per les discrepàncies polítiques que han derivat en discussions i ruptures irreconciliables, hi ha persones que han perdut la família al mar o durant un bombardeig.
Últimament ens demanen que no oblidem, que no normalitzem l’anomalia, que continuem fermes en els nostres principis i valors, que mantinguem íntegrament les nostres conviccions, que lluitem per la llibertat, que defensem la plena democràcia, que sortim al carrer i que no ens arronsem ni ens acoquinem, que no callem davant les injustícies. Jo també demano el mateix. Per a tots i per tots.
[Subscriu-te al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
