Una de les frases més recurrents davant de qualsevol desgràcia és: “la vida continua”. Me l’he sentit a dir moltes vegades i mai no em queda clar si m’intenten consolar o si és una amenaça. Si mors en l’intent, almenys se t’acaben els problemes (si més no aquí), però si sobrevius, a sobre has de tirar endavant.
En efecte, després de la desfeta d’Anfield, la vida continua i la lliga també, i darrere del Liverpool ve el Getafe. Et pots preguntar quin sentit té, però qui ha dit que la vida hagi de tenir sentit? Que continuï no vol dir que vagi a parar enlloc. Potser per no entrar en qüestions com aquestes, bona part dels espectadors —poc més de mitja entrada— que hi havia diumenge al Camp Nou va decidir aprofitar el tràngol per xiular Coutinho. No recordo haver xiulat mai cap jugador del Barça —no li trobo gaire sentit a anar al camp per xiular els meus— però si hi havia un dia indicat per fer-ho era diumenge: sense cap títol en joc, l’aficionat podia protestar tranquil·lament sense preocupar-se per l’efecte de les protestes sobre el resultat. A més, no crec que el joc del brasiler pugui empitjorar si el xiulen, perquè jugar pitjor és pràcticament impossible.
Però una cosa és xiular un paio com Coutinho, que ha costat una fortuna (tot i que això no és culpa seva), no ha aportat gairebé res (això ja ho és una mica més) i, a sobre, un dia que fa un gol se li acut gallejar (això ho és del tot), i una altra xiular Busquets. El de Badia no va estar gens fi, va cometre un parell d’errades clamoroses, tan simptomàtiques de la fluixa temporada que ha fet com impròpies del seu talent, i part de l’afició va començar a escridassar-lo.
Busquets no només ha format part del millor Barça de la història, sinó que n’ha estat l’essència; cap altre jugador (tret, potser, de Xavi) representa millor la idea de joc que Guardiola —que el va rescatar del Barça B per donar-li les regnes del primer equip— va implantar i que va dur el club a enlluernar el món sencer amb el futbol més bonic que s’hagi vist mai. Busquets, un mig centre únic i em temo que irrepetible, era el pivot sobre el qual girava tot; després Xavi hi posava la geometria, Iniesta la màgia i Messi l’art, però sense Busi res no hauria estat igual. Xiular-lo no és només injust, és absurd, és renegar de nosaltres mateixos, és no haver entès res. Un dia xiularem Messi, si no marxa abans. Al capdavall, tenim el que ens mereixem.
I el més trist és que aquest comportament del públic del Camp Nou és extensible a la resta de la societat catalana —si la majoria de sondejos electorals es fan amb mostres d’entre mil i dues mil persones, els cinquanta set mil aficionats que hi havia diumenge al Camp Nou deuen ser el somni humit de qualsevol enquestador— i a qüestions fins i tot més serioses que el futbol. La prova és cada dia a les notícies o a Twitter, i ve de lluny. El mateix diumenge a la nit ajudava ma filla, que està d’exàmens, a repassar història; el temari: la Segona República i la Guerra Civil. Saben què li costava més d’entendre, més enllà que la gent tingués noms com Niceto, Indalecio o Frederica? Doncs que, el maig del 37, mentre el feixisme s’escampava per Espanya, aquí ens dediquéssim a matar-nos entre nosaltres. Ben mirat, en això tampoc no n’hem après gens. També tenim el que ens mereixem.
