Sal roja

Tastet del primer capítol de la novel·la de Ramon Gasch i Teresa Sagrera

L’Areny de la Sal
(14/10/1711)

Sal roja. Sal a terra, sal a l’aire, sal als ulls, als cabells, a la roba… a l’ànima. Polsim brillant que omple aquest lloc. Regust als llavis. Fulgor de llum del sol i aigua salada.

L’Areny de la Sal… Una immensitat farcida de colors blancs, blavosos, enteranyinats d’un gris, d’un roig clar.

Miquel Ferrer, tallador de professió, fill i nét de talladors, es mirava un dia més amb els ulls enlluernats aquella superfície que el cegava. El cabell, fosc com la nit i enrinxolat, se li escapava per sota del barret de feina i els ulls també li lluïen amb un negre intens. D’estatura mitjana, destacava el seu cos musculat i poderós, conseqüència d’anys i panys de treballar la sal.

Aquella tarda clara del mes d’octubre duia amb ella un estrany silenci. El vent, com adormit, havia deixat de xiular, i l’únic soroll era el ritme llunyà dels picots i algun crit dels saliners, que treballaven sense parar, sense encantar-se… Picar, tallar, escombrar, recollir, carregar una vegada i una altra seguint una rutina esgotadora.

El dia abans i l’anterior havia plogut. A cada nivell de la paret esgraonada els forats a terra, blanquinosos i lluents, estaven plens d’aigua. Els murs salins de l’escala immensa mostraven clarament els efectes de l’aiguamoll. Calia anar amb compte, perquè la sal humida era inconstant i traïdora. Com un arbre corcat que et pot caure a sobre sense avisar.

Les dependències de l’Areny i els magatzems des d’on el batlle de la sal i el tenidor de comptes controlaven l’explotació d’aquell or blanc s’albiraven contra el cel encara clar. Tot girava al voltant d’una extensió immensa, d’un monstre immòbil de les entranyes del qual vivien ell i tot el poble. Les salines… Sí, les salines. El darrer cop del pic havia obert bretxa i ell ho sabia. Un gest de palanca i el bloc de sal es va deslligar del mur fins als seus peus, i gairebé alhora Pere Coromines ja hi anava amb el carretó de fusta i l’aixada. Aquell dia treballaven plegats, la qual cosa sempre era millor. No hi havia gaire estona per parlar, però ell i el seu amic Pere sempre trobaven la manera, l’excusa o el motiu. Un cop va tenir el carro a la seva altura, en Miquel va deixar anar el pic i va agafar l’aixada per començar a engrunar el darrer terròs i carregar-lo en silenci.

La sal no era de la bona. Quan plovia pesava més i estava més bruta. Difícil de traginar, difícil de moldre i més cara. Sí, més cara.

—Ep, Ferrer… Ja l’has triat bé, la meva càrrega?

En sentir la veu que li parlava en Miquel es va girar i es va treure el drap que li tapava la boca. Poc més enllà, amb una altra aixada sobre l’espatlla, s’acostava Miquel Muntaner, un dels traginers més coneguts del poble. Un dels més actius i al mateix temps un dels més exigents.

—Benvingut siau, Muntaner. No us esperava pas, avui. Segons tinc entès no us agrada gens fer la ruta de nit.

—No, no m’agrada gens ni mica, però el sol va caient i jo encara tinc els sarrons de les bèsties buits…!

Amb un gest prou evident el traginer va assenyalar cap a baix. Tot i trobar-se un parell d’esgraons més amunt, a sota d’ells es podia distingir perfectament la corrua dels animals d’en Muntaner. Dues mules negres com el carbó i tres ases menuts d’orelles blanques, tots ells preparats amb els sarrions i els sacs de sal sobre el bast. No estaven pas tots descarregats, els animals, ni de bon tros. Però ja se sabia la fama d’exagerats d’alguns
traginers. Per a ells mai n’hi havia prou.

—Va, que us dono un cop de mà.

L’home va arribar a l’altura dels dos amics i amb l’aixada va començar a posar la sal amuntegada en un dels carretons.

—Vatua… No es pot pas dir que la càrrega d’avui sigui del millor. No me’n podeu trobar de seca i fina? Això és un grumoll d’aigua salada, cony!

—I què voleu, Muntaner? —li va etzibar en Miquel—. Que pari l’aigua quan comenci a ploure? No em vingueu amb romanços, que avui ja sabíeu el que us hi trobaríeu, aquí dalt!

L’altre va remugar algun renec en veu baixa, però no va contestar. De sobres sabia com aniria la cosa. Poc després els tres homes, amb dos carretons curulls d’or blanc, començaren a baixar pels pendents per acostar-se a les bèsties.

—Quina ruta feu avui? —va preguntar en Pere.

—Doncs no sé si avui o demà, però em toca anar a Vallbona.

—Aleshores no heu pas de patir per la sal… —va intervenir en Miquel—. A les monges tant se’ls en fot si està humida o bruta. El cas és que la puguin tornar a vendre.

En sentir aquelles paraules, el traginer va fer una ganyota de disgust.

—Ferrer, Ferrer… No siguis malpensat. Les monges volen la sal per al seu bestiar i per a la cuina. Res més.

—I ara, Muntaner… I per això se n’emporten tres quintars cada setmana? On la foten, tota aquesta sal?

L’altre no va contestar. El grinyol de les rodes dels carretons en baixar pel pendís de les salines i el ritme irregular del soroll de les piquetes quan feria la roca salabrosa eren els únics sons que es podien percebre.

—No et podràs pas queixar, tu, amic meu. Ni tu tampoc, Pere. Cada dia us emporteu la vostra soldada i una faneca. Jo també podria malpensar, oi? Déu n’hi do una faneca de sal cada dia! I tot això sense parlar del dret de les aimines.

—Sí, home. No digueu bajanades, que les aimines, o el que en queda, també us les emporteu vós. I si parlem de les vostres somades… o somada i mitja? De ben segur que sou molt amic del repassador de la barraca del camí, no? Abans tots els amos del bestiar ens portàveu alguna cosa, als talladors, però ara…

El traginer va deixar anar una mitja rialla. Les històries de sotamà de la sal eren tan abundants com els bolets de les muntanyes de la serra de Castelltallat.

—Deixem-ho estar, Ferrer. Saps prou bé que això ja s’ha acabat. Anys enrere… Què vols que et digui, però ara no cal ni pensar-hi. Només d’imaginar les fuetades que em fotrien si fes mal pes, m’agafen tremolors.

Llavors arribaren al costat de les bèsties i el traginer va començar a preparar alguns sacs buits per omplir-los.

—La veritat —continuà parlant Miquel Muntaner— és que no em preocupa la sal de les monges. Les germanes de l’abadia no es queixen mai, pobres dones. Altra cosa són les saleres per al bestiar. Aquí sí que no puc deixar-hi qualsevol cosa.

—Que n’heu de farcir gaires, de saleres?

—D’aquí fins a Vallbona unes quantes… Aquí mateix a la rodalia de Cardona i pels voltants de Calaf, Cervera i Tàrrega, que recordi ara. Els ramaders ja comencen a anar de bòlit amb la sal. Però aquesta sal aigualida… és un nyap.

—De ben segur que sabreu com fer-ho, Muntaner. No deu pas ser la primera vegada.

—És clar que ja m’hi he trobat altres vegades, sí. Però es fa molt emprenyador. Esperar que s’eixugui la càrrega, trobar algun molí disponible pel camí, convèncer els ramaders, pregar a sant Celdoni i sant Ermenter perquè no plogui… però sobretot una cosa.

—Sí, quina?

—No trobar cap gavatx pel camí! Si jo us expliqués el que he vist per aquests verals.

—Expliqueu-vos doncs, ja, cony… expliqueu-vos!

Ramon Gasch
Ramon Gasch Pou (Santa Maria de Palautordera, 1950) és enginyer tècnic elèctric, pintor i escriptor. És autor de les novel·les D'un temps sense esperança (2004), Núvol negre (2008) i Llibre de veritats i secrets (2016). En col·laboració amb Andreu González Castro ha escrit Bon cop de falç! (2011), guardonada amb el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, Defensors de la terra (2013) i La venjança dels almogàvers (2015).

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anterior(no-platja)
Article següentXiular Busquets