Amigues, amics,
Les ginesteres ja han florit. La seva flor és la ginesta i li tinc una especial devoció. Pot ser perquè se’n deia la meva àvia Rosa d’Arbúcies i, per tant, el meu pare de segon cognom. La ginestera és un arbust, un arbust que no punxa i que passa desapercebut fins que arriba el mes de maig. Quan floreix, els ginestars emplenen de flaires agradables i colors grogs faldes de muntanyes i marges de camps, camins i carreteres. Amb el meu pare vam plantar una ginestera a prop de casa i cada maig i juny va florir durant uns quants anys. L’any que va morir el meu pare, al juny, la ginestera no va florir, no va florir mai més. El meu pare tenia tres autors, i molts més, preferits. Els tres més destacats eren Joanot Martorell -deia que el Tirant lo blanc era millor que el Quixot– no en va Cervantes el va lloar i s’hi va inspirar. Els altres dos eren Verdaguer i Maragall. Aquest darrer és qui diu: “Per mi és la flor catalana, la ginesta”.
Hi ha un llibret, publicat per Edicions 62 el 2010, en la seva col·lecció “la butxaca”, que es titula Adéu, Espanya! Naturalment, d’escrits i poemes de Joan Maragall. La seva narració “La ginesta” comença amb la frase tot just citada. No em puc estar de citar-ne un tros més: “… Catalunya és quelcom ben personal i ben distint en el món, i que per tant tenim tot el dret d’esser lliures i de fer-nos la nostra llei. Però totes les vostres raons, ni discursos, ni llibres, ni res, me faran sentir tan català com llavors que en la quietud de la muntanya em trobo tot sol damunt d’una mata de ginesta florida. Llavors me’n podrien venir de doctors i savis polítics a demostrar-me amb allò mateix de les races i de la història i del dret i de la sociologia que Catalunya no és tal nació, sinó una província d’una nació: jo ho escoltaria tot serenament i tan savis podrien esser que els digués: ‘Vaja, teniu tota la raó; però ¿veieu aquesta ginesta? ¿Sentiu l’olor? Doncs jo trobo que fa olor de Catalunya. Ja podeu desar tots els vostres arguments. Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta’. Podria molt ben esser que em tractessin de boig. Però jo estic cert que aviat ne vindrien molts que voldrien esser boigs com jo, i quan els boigs fóssim més que els savis, els savis serien els boigs; i la nostra bogeria apareixeria com la més dolça saviesa”.
Jo, m’he llegit aquest tros de Maragall unes quantes vegades perquè hi trobo tanta saviesa i actualitat que m’he passat una estona sense gosar escriure res. Vosaltres, estimats lectors i lectores tan pacients, us suggereixo fer també una pausa i pensar. No puc, però, deixar Maragall sense aquella darrera estrofa del poema:
En la flor de la ginesta
Catalunya m’ha parlat;
M’ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat. (29 de maig del 1904)
Qui som els boigs que acabarem essent més que els savis? Qui són els savis?
La flor de la ginesta és groga: la flor de Catalunya, el color de la llibertat. No volem ser savis, volem ser bojos per Catalunya i cada dia som més. Què faran els “savis” quan siguem molts més que “ells”. Aniran a segar totes les ginesteres florides? No podran amb la natura com no podran amb Catalunya. Som de tija noble que floreix a la primavera del color de la llibertat.
Sí, molt estimats i admirats presos i exiliats polítics, si la primavera no arriba per a vosaltres enguany arribarà l’any vinent. N’estic segur i ho desitjo com la cérvola deleja l’aigua. Vosaltres ens assenyaleu el camí a seguir i cada vegada és més ample i clar. Vosaltres, amb el vostre sacrifici; els “savis” maldestres amb les seves escopinades enverinades que cada vegada arriben més lluny. Seguirem fixant-nos en vosaltres i cada vegada serem més els bojos, però també ens fixarem en la ginesta, perquè ens dona esperances de llibertat per vosaltres i per la nostra pàtria, Catalunya, que fa olor de ginesta i flaireja aromes de la vertadera JUSTÍCIA.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
