A molts sembla que pronunciar dreta o fins i tot centre els provoca un conflicte intern, psicològic i personal malgrat defensar postulats que en qualsevol país del nostre entorn europeu et situarien al centre-dreta. A molts sembla que els provoqui una certa angúnia reconeix-ho i es mantenen dintre de l’armari, en aquest cas, ideològic.
L’any 2009 en Josep Martí Blanch, bon amic de Twitter, i en la vida analògica, un bon conegut i saludat va publicar el llibre “Ets de dretes i no ho saps” on denunciava la impostura de la dreta catalana. Faria bé de tornar-lo a editar o potser encara millor i donada la perspectiva d’aquest Procés que no s’acaba mai, escriure’n una segona part. Ens fa molta falta.
Vista una certa incompareixença de l’espai que va del centre a la dreta, aquell eufemisme que s’anomena “centre ampli”, es constata una orfandat política de molts sectors de la ciutadania catalana. Gent normal que necessita una opció política desacomplexada i desinvolta que defensi els interessos de les minvants classes mitjanes, afirmi amb valentia que sí, que Catalunya necessita immigració i també ha de ser solidària amb els refugiats però que de portes obertes, res de res, que no pot ser. Entre d’altres coses, per no desfigurar el país nacionalment parlant. I que al mateix temps sigui capaç d’integrar gent qualificada d’orígens no catalans en llocs de responsabilitat política.
Amb audàcia ha de defensar que el país necessita augmentar la oferta d’habitage per contenir els preus i oferir oportunitats als projectes de vida i familiars als joves però té resposta davant els barruts i les màfies que okupen habitatges i segones residències de treballadors que han estalviat tota una vida per jubilar-s’hi, deixar-les als fills i fer el que els plagui. Cal que sigui contundent.
Amb valentia afirmar que, ser el primer en defensar l’escola pública no és cap contradicció en defensar també l’escola concertada que garanteix la sostenibilitat del sistema i, sobretot, la llibertat de les famílies, siguin de la confessió que siguin.
El país necessita un partit que amb seguretat i en el pla econòmic defensi un sistema modern, obert al canvi tecnològic i a la lliure competència i contra els oligopolis energètics o del taxi.
Un partit que defensi el bon govern, la bona gestió, l’avaluació de les polítiques públiques i el retre comptes perquè sap i defensa que els diners no són del govern sinó dels contribuents i que entén que la cultura del treball ha de tornar a ser una part troncal de la cultura del país. La mateixa, bé que posada al dia, que tenien els nostres avis pagesos, botiguers o andalusos que feien hores a la fàbrica i van pagar-se el seu habitatge, la seva segona residència i els estudis dels seus fills.
Un partit que entén i defensa que el nostre lloc al món, és dintre la Unió Europea. Un estat on hi podrem ser com a Estat membre si es fan les coses bé i millor. I que, evidentment és tant nacionalista com els nostres veïns francesos, espanyols o portuguesos.
Penso en un espai que, en comptes d’ampliar la base centrifugant als que no mostren la seva puresa, l’adhesió incondicional a un líder o als que no volen renunciar a tenir ideologia, sí que es pot sumar amb gent sobiranista i catalanista. Penso en un espai que no pot quedar orfe i que ha de tenir mentalitat de créixer.
Diuen que el pitjor enemic de l’esquerra és la realitat. Deu ser que el pitjor de la dreta és la impostura? Cal sortit de l’armari ideològic. Tinc un amic que és logopeda, per si de cas ja li he demanat hora perquè m’ajudi a pronunciar C-E-N-T-R-E-D-R-E-T-A amb la mateixa naturalitat que ho fan els holandesos, els alemanys o els francesos. Però en català, és clar.
