Vagi per endavant tota la meva simpatia i complicitat ideològica amb els partits postpujolistes que intenten bonament refer l’espai de centre moderat, el PNVisme ben estès que es va perdre en una operació de mal record anomenada paradoxalment Junts per Catalunya, que de fet era un infumable intent de neutralitzar el lideratge emergent d’en Junqueras. La realitat és que sis anys, i un munt d’emocions mal gestionades han portat, a un nou escenari més polític i menys hiperventilat, almenys això sembla (i així ho espero).
Sense entrar en el fons del complexíssim i paradoxal moment històric d’aquests darrers anys, però també sense deixar de tenir-lo ben present, animo de valent a tots els meus excompanys de CiU a què formalitzin amb la urgència més gran possible un acord per enterrar l’hiperventilacionisme y recuperar el PNVisme que sempre hem practicat. El malintencionadament anomenat per l’imaginari anticonvergent “política de peix al cove” o posteriorment “autonomisme”, és la millor manera , sens dubte de fer política per construir el país, sense renunciar a l’independentisme, com mai hi havíem renunciat alguns companys de CiU. També podem optar per proclamar la independència i defensar-la per les armes. Però si resulta que no es ni possible ni desitjable, cal deixar-ho clar, callar i deixar de donar la tabarra.
Només hi ha un espai convergent, i només hi cabrà, amb possibilitats d’incidir amb èxit, un partit o coalició de partits. Que La lliga, Lliures i PNC s’hi posin, amb la idea d’afegir-hi Convergents i sobretot amb l’objectiu final de trobar-se amb el PDECAT és una bona notícia. I si Junts abandona la deriva hiperventilada i ho lidera, encara millor.
L’espai està clar: democristians, lliberals, socialdemòcrates, d’indubtable pedigrí indepe o sobiranisme moderat. Tothom pot convergir. Però el més important és que trobeu el nou Pujol. Això ja no es tan senzill. Perquè potser, encara que els dolgui a alguns militants d’ERC, amb mires poc amplies, el nou Pujol és en Junqueras. Junqueras és capaç de convertir, amb temps i “que se note el efecto, sin que se note la causa” a ERC en la nova convergència. No està tan clar que l’ antiga convergència pugui fer de pal de paller sense un nou Pujol.
La meva vida política, i la de molts catalans, ha sigut sempre una mica complicada. Ideològicament democristià des dels quinze anys (i em temo que per sempre, encara que Duran es va carregar UDC, un partit que havia sobreviscut, a la guerra civil i al franquisme) però Pujolista fins a la mort (va tocar votar CDC) i Junquerista fins a la medul·la (va tocar votar ERC). Partit i Líder no han arribat a coincidir. Em temo que això ha passat molt sovint i a molta més gent.
Ànim doncs, postconvergents. Hi ha molta feina, però el primer pas està donat. Convergiu, i busqueu al nou Pujol ( no us aniria malament, per començar, reconciliar-vos amb el verdader Pujol, ja que tots els vostres mals venen de voler matar el pare per quedar-vos amb l’herència).
