De vegades, immersos en la lectura de llibres i articles, ens topem amb frases que sembla que estiguin pensades a posta per expressar en veu alta un embarbussament de pensaments i sentiments propis o compartits. Algun cop, però, venen a tomb precisament per rebel·lar-nos contra allò que no hauria d’haver passat mai.
La curiositat i el deure de conèixer millor un autor recentment desaparegut –de qui he de confessar que només n’havia llegit alguns fragments– em fa buscar El libro de los amores ridículos (Andanzas), de Milan Kundera. Suposo que és una activitat obligada per a qui disposa de temps per submergir-se en una lectura i detenir-se a subratllar mentalment alguns passatges abans que quedin oblidats en el mar de les pobres reflexions de collita pròpia. Al cinquè relat del llibre (que segons els entesos va ser escrit durant els anys més feliços de l’autor), en Kundera fa un magnífic retrat d’un personatge femení que ja ha entrat en una maduresa poc desitjada i que durant els darrers anys honra la memòria del seu difunt marit, visitant la seua tomba any rere any al cementiri de Praga. En la seua darrera visita, però, ja no hi troba la tomba del seu marit. En el seu lloc, hi jeu una llosa de marbre negre amb un nom totalment desconegut per a ella. Aclaparada pel descobriment i en el fons sentint-se culpable per haver oblidat el darrer pagament, presenta una queixa a l’administrador del cementiri. “Senyora”, és la resposta d’aquest, “els morts vells han de deixar lloc als morts joves. Al cementiri hi tenim poc lloc”.
Llegir aquesta frase precisament en un diumenge en què els informatius ens van omplir de morts, no va ser només una casualitat. Va ser una trista serendipitat, una advertència dels morts que havien de venir encara, dels morts de la rèplica després dels atacs, dels morts que en un país proper provocaria un terratrèmol. Perquè tots aquests morts, els morts que mai no haurien hagut de morir, són ara joves, com ho seran els propers que es converteixin en una xifra esgarrifosa que anirà en augment. I són tan joves que ja han fet vells els anteriors morts en conflictes que estan encara sense resoldre, però que ara hem d’apartar per atendre els més recents. Al cementiri de la nostra consciència no hi tenim prou lloc. Hem d’oblidar els qui ja no apareixen enlloc per obligar-los a morir per segon cop, siguin jueus, àrabs, ucraïnesos o refugiats.
L’acarnissament caurà en els civils, en les famílies, en els infants i en els ancians. I els convertirà en morts joves als ulls d’un món occidental perplex en la distància. Els analistes polítics responsabilitzaran com a desencadenants dels atacs la política d’extrema dreta del màxim dirigent d’Israel o l’integrisme de Hamàs, mentre els mitjans de comunicació ens faran arribar un relat gràfic del conflicte com si fos una partida d’escacs. I, mentrestant, tants morts joves començaran a ser oblidats.
