Sovint ens quedem en l’anècdota. Fer un pas més en que és evident, en el que és previsible, ens porta a comprendre amb més perspectiva i profunditat el valor de l’audàcia, de la gosadia de qui ha fet un salt en el corrent del pensament, és a dir: de qui ha sortit de la simple acció-reacció i supera la polaritat, el cartesianisme, el materialisme, les solucions gastades per escapar de la ment del funcionariat respirant pels pulmons de la creativitat i l’augment de la consciència. Cap idea alternativa, cap invent que tingui prou entitat i energia per fer avançar el món ha sortit dels llocs comuns, del pensament pla o del pensament únic, del políticament correcte, de la rutina, de la conformitat, de la grisor, de la mediocritat.
El president Puigdemont, diputat electe, estava amenaçat de ser detingut abans d’entrar al Parlament on havia de tenir lloc el debat d’investidura de la nova legislatura. L’espasa de Dàmocles és una llei d’amnistia aprovada però no aplicada en tots els casos, una llei que un jutge d’espanyolíssimes credencials s’ha saltat a la torera (en democràcia l’autoritat està a les Corts, la sobirania és del poble). Davant d’una possible detenció, el passat 8 d’agost de 2024 hem assistit a un acte valent del president Puigdemont, un acte d’insubmissió legítima, un acte imaginatiu que ha sorprès i ha indignat a parts iguals.
És clar. L’agent insubmís que per terra mar i aire ha estat tractat com un terrorista, és un home que de manera pacífica ha sortit del guió marcat i ha escenificat davant de tothom un koan espectacular, una interrupció del pensament adotzenat que ha obert un camí inesperat i inexplorat, sí, però que, i és el més important, conté una lliçó moral de fons tal com jo l’entenc: desobeir al desobedient, escapar de la fúria repressiva (ja s’ha vist l’ira desencadenada per la ‘nostra’ policia) i fugir de l’arbitrarietat política i jurídica de l’estat espanyol a fi i efecte de resguardar la llibertat per poder continuar actuant lliurement. La llibertat de pensament que fa de la vida una obra d’art, no una fotocòpia de la mediocritat, no agrada a l’autoritarisme i la puneix des de tots els àmbits possibles.
Aquest acte èpic no requereix que sigui utilitari de manera immediata, però sí simbòlica, i dic immediata en el sentit que se li dona en el nostre món tan raquític espiritualment. Ha estat un acte que ha trencat unes dinàmiques repressives que desgraciadament continuaran aplicant-se, si bé, com ja en tenim experiència, ‘sin que se note el cuidado’. Potser ja s’estan fent llistes negres… Perquè la consigna ara és: hem entrat a la ‘normalitat’, com si voler la independència de la nació fos una anormalitat. Ben normal va ser que les colònies americanes, tant les del nord com les del sud, s’independitzessin de les respectives metròpolis.
En ple segle XXI a Catalunya no se li permet ni tan sols votar aquesta opció política i, per tant, els independentistes s’han de munyir el cervell i buscar alternatives que els han fet ensopegar en el passat, però també l’han encertat prou vegades com per continuar el camí. Res d’original no ha sortit de la normalitat perquè la normalitat no demana res més que passivitat i anar fent. És des de la creativitat, la imaginació i la visió de futur que la vida es recrea, creix, evoluciona i els pobles, com a entitats vives, no són una excepció. Per això volen la mort del poble estrangulant la seva ànima, deixant només el folklore.
Normal hauria de ser la llibertat en un estat democràtic, però és a la vista que la llibertat està restringida, si bé també per a més gent que ni s’ho pensa. El pensament únic, la ‘normalitat’, els llocs comuns són una presó per a tothom i és el gran capital local qui se’n beneficia. Les oligarquies del nostre territori, tan lligades a la capital del regne, deuen estar contentes, hores d’ara, amb el nou govern capitanejat per Salvador Illa: és el que han maldat per aconseguir i ER i els Comuns hi han caigut de quatre potes. Per aquest motiu no cap la rendició i si s’ha de denunciar la manca de llibertat per dur a terme un projecte polític que preservi la idiosincràsia de Catalunya cal fer-ho en consciència per als nostres descendents. El koan del president Puigdemont ha estat un pas, un crit visible, un salt en un camí de superació d’un atzucac polític i judicial del qual poc en sabem encara res, però molts de nosaltres no volem renunciar a explorar camins que ens portin a l’alliberament nacional.
