Un servidor no té massa aficions, però si me’n fan explicar una sempre acabo dient que el bàsquet presideix les poques estones de temps lliure que tinc. Estar al dia de l’Eurolliga, la millor competició del món d’aquest esport, i de l’NBA, la competició que més profit treu al màrqueting del món, s’ha convertit en un mantra personal. Llevar-me aviat o anar a dormir tard per veure partits dels meus equips predilectes (Barça i Boston Cèltics) o fins i tot, a vegades, veure partits d’equips no tan predilectes és un exercici que gaudeixo durant les estones que a casa tothom dorm.
A la lliga de les estrelles americanes aquesta temporada tenim l’inici fulgurant dels Cleveland Cavaliers que amb 15 victòries i cap derrota tiren a terra la porta de la història proclamant-se el segon equip que millor comença la competició de sempre, només superats pels Golden State Warroirs d’Stephen Curry de la temporada 15-16 on, amb un 24-0 van deixar el llistó tan amunt que difícilment algú els podrà fer ombra. A més el proper partit dels Cavaliers el juguen contra els totpoderosos Boston Cèltics de Tatum, Brown, Holliday, Pritchard… Campions la temporada passada i un os duríssim de rosegar. Els Cavs prometien però ningú esperava aquesta ratxa, ningú.
Sol passar que quan una cosa funciona de forma més o menys inesperada comença la carrera per la meritocràcia i l’adjudicació de mèrits i en aquest cas no hi ha hagut excepció. Les marques treuen les seves piconadores i proven de totes les maneres possibles lluir i apropiar-se’n indegudament d’allò que orgànicament ha sorgit de forma prou inesperada. Quan un equip va bé se li atribueix el mèrit al col·lectiu, quan va malament els focus es centra en l’entrenador que és la forma més plausible de buscar un canvi: és més fàcil i més econòmic buscar un revulsiu al timó que canviar tots els que remen. Però tot canvia quan les coses van bé i l’entrenador és de nacionalitat espanyola, aquí es on la “Marca España” veu l’oportunitat de tornar a lluir el famós “¿A qué quieres que te gane?” que tanta fortuna va fer en el seu dia… I sí, l’entrenador dels Cavaliers, Kenny Atkinson, té la nacionalitat espanyola. El senyor Atkinson no té nom i cognoms típics de Valladolid ni, escoltant-lo parlar, té aquell accent al parlar anglès tan típic que tenim els europeus, jo en dic accent amb anglès de Coslada. L’entrenador dels “Cavs” va néixer a Northport, Nova York i, durant la seva etapa com a jugador no va ser seleccionat per passar el draft de la NBA i poder jugar a la lliga de les estrelles, així que li va tocar buscar-se les garrofes (com fem tots). Va jugar professionalment a França, Alemanya, Països Baixos i…a Espanya. A Espanya juga en diferents equips durant 4 anys i és on coneix la que avui és la seva dona i sol·licita i obté la doble nacionalitat… Per tant és espanyol.
L’amor, el casament i el tràmit legal del “míster” de l’equip de moda són el que han propiciat avui el titular del principal rotatiu online espanyol d’esports “Un entrenador español lleva a los invictos Cavaliers a igualar el segundo mejor inicio de la NBA: 15-0”. L’article deu tenir unes 250 paraules i la paraula “espanyol” surt 8 vegades, 8!!! Ja tenim (tenen!) nou heroi que passa a engreixar la fam de conquesta d’una marca que ha apostat sempre per identificar-se amb la grandesa de la victòria sense prèviament haver analitzat que la victòria és una conseqüència, no un valor. Quan passes per aquí tot s’hi val, inclòs agafar algú que fa tres dies no sabies qui era i sense que ho sàpiga posar-lo al podi de l’exemple del que prediques.
Quan una marca s’identifica amb una conseqüència i no amb un valor passen aquestes coses, és semblant a aquelles marques que el seu fi últim és guanyar diners: se’ls hi acaba veient el llautó, el seu públic ho detecta, i acaben passant per camins molt escabrosos i solitaris per sortir-se’n.
Per a mostra un botó: llegint els comentaris dels lectors de la notícia, és fàcil identificar aquells qui àmpliament mostren certa contradicció i rebuig cap aquesta martingala d’intentar aprofitar la legalitat d’un tràmit per crear bucs insígnia i figures visibles i representatives de l’Espanya campiona. Arribats aquí deixa’m rescatar el que més m’ha agradat: “Vamos que si en lugar de ir 15-0 fuera 3-12 en contra, este tío ni tenía articulo, ni era español y no sabríamos que jugó en España”… Una delícia pels que ens dediquem a això del màrqueting i les marques.
Dit això, tot i el 15 a 0 d’aquests espectaculars Cleveland em jugo un König que perden el proper partit contra els meus Boston Cèltics, que, tot i no tenir ni a pista ni a l’staff cap català nascut a Michigan i casat amb una pubilla empordanesa, continuen essent els que marquen i marcaran la pauta aquest any!. Te’l jugues?