Aquests dies, de l’11 al 22 de novembre, s’està celebrant a Bakú, capital d’Azerbaidjan la cimera de la COP 29, amb uns objectius clars davant l’evident degradació del planeta degut als efectes del canvi climàtic. És evident que la realitat de la natura, expressada amb les inundacions a Kenia, Brasil i d’altres llocs, les onades de calor, els efectes tan propers de la DANA a les comarques de València, juntament amb l’increment de les temperatures en general que es concreten en un 1,5 graus d’increment, impensable fa uns anys, ens situa en un escenari d’haver d’actuar conjuntament tots els estats, empreses i societat, per garantir la sostenibilitat del planeta per les generacions futures.
Així, els objectius generals són reduir les emissions dels gasos d’efecte hivernacle, conservar la natura i protegir les zones i les persones més vulnerables.
Per aconseguir-ho cal un gran acord que permeti el que es coneix com a Nova Meta Col·lectiva Quantificada de Finançament Climàtic (NCQG les sigles en anglès), que substituirà els objectius assolits el 2009, en què els estats desenvolupats varen acordar destinar 100.000 milions de $ anuals, a partir del 2020, perquè els estats en desenvolupament poguessin gestionar totes les eines per fer front al canvi climàtic, al qual hi havien contribuït molt més els primers que no pas els darrers. També es vol aconseguir desbloquejar més inversions climàtiques amb la col·laboració publico-privada amb la finalitat de disposar de més diners per fer front a les necessitats, molt més grans del que s’havien previst.
Es tracta que s’aconsegueixin els recursos suficients i ben distribuïts (que tant els estats en desenvolupament com la resta tinguin les mateixes possibilitats d’aplicar les mesures aprovades) amb la finalitat que la lluita contra el canvi climàtic sigui global, de tots els estats, perquè si no és així, si hi ha alguns estats contaminants que no hi participen, no s’aconseguiran els objectius establerts.
La realitat però ens demostra que aquesta cimera a Bakú, d’entrada amb absències significatives com les dels màxims representants dels EUA o la Xina, no té la força que necessitaria. I, per altra part, veurem quina serà la posició de la nova administració Trump que es manifesta negacionista en matèria del canvi climàtic. I l’altra condicionant, potser més d’imatge que de realitat, és que la cimera se celebra a Azerbaidjan, país exportador de gas i petroli i que defensa aquesta via com a desenvolupament del país, aspecte lloable internament, però del tot contradictori si s’observa des del punt de vista global.
El resultat final, després de moltes reunions i hores sense dormir, no és satisfactori per a ningú, donat que es destinaran 300.000 milions de dòlars l’any als estats en desenvolupament, a partir de 2035, i se’n demanaven 500.000 milions, d’altres peticions arribaven fins a 1,3 bilions. Com a cosa positiva dir que s’ha assolit un acord sobre el comerç d’emissions de carboni i la creació d’un mercat mundial regulat per acomplir amb els objectius de l’acord de París. Veurem com es van desenvolupant aquets acords i com s’arriba a la propera COP que se celebrarà l’any que ve al Brasil.
