Tots sabem que, des de la pandèmia, tot ha d’estar programat i amb cita prèvia. Però com deia la meva mare, totes les masses piquen. Tots els extrems són dolents. Ni és bo anar sense rumb per la vida sense tenir un horari i una disciplina per fer les tasques quotidianes, ni tampoc és bo anar tan programats que visquem com robots i no puguem ser una mica flexibles amb la nostra agenda.
A vegades, les coses no tan preparades acaben sortint bé, però amb els temps que vivim, ens obliguen a no ser tan espontanis perquè tot ha d’estar exageradament programat i amb cita prèvia per a tot. Entenc que per anar al teatre hagis de comprar les entrades amb anticipació, o que hagis de tenir cita prèvia per anar al metge, però en el tema de la restauració, els costums han canviat molt. Quan era joveneta, podies anar a un restaurant sense reserva i, si podien, t’agafaven sense cap problema.
Avui en dia tot això ha donat un gir de tres-cents seixanta graus. Per anar a dinar a un restaurant a vegades hem de tenir, com a mínim, una reserva amb una setmana d’anticipació, i a un restaurant que conec per menjar pa amb tomàquet i carn a la brasa, amb força renom i, val a dir, que bastant econòmic- s’ha de demanar reserva amb 4 mesos de temps. Quina bogeria!!!! Ves a saber si aquell diumenge de juny m’anirà bé anar-hi, ja sigui perquè aquell dia pugui tenir la panxa indisposada o simplement perquè no em vingui de gust.
L’altre dia, sense anar més lluny, estava passejant per Sant Llorenç de Morunys i de sobte, em va venir de gust anar a dinar a un restaurant del poble del costat. Evidentment, no tenia cita prèvia. El primer que em va preguntar l’encarregat va ser: té reserva? Li vaig contestar tímidament a l’encarregat que no en tenia. Jo veia dues taules lliures, i per l’hora que era, que era un quart de quatre, no crec que esperessin ningú més. Sense embuts, l’encarregat em digué: sense reserva, no la puc atendre. Ho tinc tot ple fins dilluns. I aquest bon home es pensa que tornaré a pujar dilluns al Solsonès per anar a dinar? Crec que se’n va adonar que no era del poble i que, per tant, era un comensal de pas. Penso que no tenia massa ganes de treballar. Però ni l’encarregat, ni l’amo volien treballar més. Ja havien fet el calaix que esperaven i satisfer al client que venia afamat ja no entrava dins els seus plans. Van tips, vaig pensar….
L’encarregat no em va tractar pas malament ni em va faltar al respecte, però vaig veure que d’una manera implacable ja no volia treballar més. Després va sortir l’amo i em va dir el mateix: senyora, avui està ple. Si ni els amos s’escarrassen per trobar-te una taula, o si més no, no fan ni per manera d’intentar-ho perquè ja els tenen fets doncs ja no hi ha res a fer. Van tips, i ja no volen més feina. A mi em costa entendre que un amo no faci tot el possible per tenir al client content, que encara que no el tingui vist, aquell client hagués pogut ser un bon client potencial. Puc entendre que si realment no hi ha lloc perquè no hi ha cap taula lliure, doncs no pot ser. Però si veus que hi ha dues tauletes lliures que no posa reservades…. arribo a la conclusió que no volen fer un segon torn. Que evidentment, estan en el seu dret, però és clar, el client marxa entristit.
De clients no els en falten, però no entenc com l’amo del negoci no ens va fer ni un foradet, ja que tenia dues taules buides. A vegades penso que tot i que només fa cinc anys que vam estar en pandèmia, on tot va quedar aturat i els restaurants estaven tancats i més endavant només podien fer menjar per emportar, ja no se’n recorden que els clients som l’actiu del negoci, i que sense clients, no hi ha facturació.
Penso que la gent que és tant inflexible i que no admet cap excepció en res, és perquè van tips, i el negoci ara mateix els va bé. Però tampoc són prou intel·ligents, perquè quan el client veu que l’encarregat o fins i tot l’amo “passa” d’ells, el client es queda amb mal regust i no té ganes de tornar, pot posar una mala ressenya, i això sí que fa mal, ja que cada vegada més, -parlo per mi – abans d’anar a un lloc, miro les ressenyes.
Repeteixo, a mi no em van tractar malament, però vaig veure que no tenien cap mirament per acollir-me a dinar, van tips, però com diuen els castellans, això és “pan para hoy y hambre para mañana”, perquè aquell client no ha marxat content, i no s’ha sentit mimat.
