En algun lloc del Tarragonès, anys 80 del segle passat. Un nen embadalit contempla de nit les indústries químiques del voltant en anar a visitar els tiets i els cosinets, tanca els ulls, imagina i té la sensació de viure en un espai futurista com Blade Runner, que tant li agrada. Foscor, aquelles llums que semblaven ciutats futuristes amb gratacels i ell imaginava quan seria gran i com veuria per allí passar els cotxes voladors. Per sort els seus pensaments no s’han fet realitat… Perquè on anirem a parar?
Avui dia estem en una societat que dona la sensació d’estar de capa caiguda i en baixada permanent i sense fre posat malgrat els esforços de moltes i molts per aparentar el que no és. Aquí, avui dia, els cotxes no volen, però els patinets sí i compte no t’enxampi un. Patinets circulant sense cap mena d’ordre ni de sentit per tot arreu enmig de l’anarquia més absoluta de seguretat i incomplint les normes de trànsit més elementals i bàsiques.
I els cotxes? Estic arribant a la conclusió que avui dia els intermitents són opcionals, sobretot en els vehicles de gamma alta, perquè ben pocs veig posar i com moltes i molts conductores i conductors es prenen la carretera com si fos un videojoc: córrer al màxim i sense mesura, tancar el pas als altres, avançar on no es pot i cap respecte a cedir el pas, pensar només en un mateix i ja s’ho faran. I així anem!
I sort si només és això i no l’atenció permanent en estat d’hipnosi del mòbil, s’estigui conduint o no, més fixats en l’aparell que en el fet d’estar conduint i en la carretera. Per tant, sort en tenim que tot va acabar en el somni d’aquell nen il·lusionat amb els cotxes voladors perquè imagineu tot el que tenim i a sobre volant… Millor no pensar-hi!
I la societat? Cap a on anem? Recordo sempre i cada cop més les paraules del meu avi Pitu que va viure una Guerra Civil i molts drames familiars al voltant d’ella i quan jo de petit li preguntava coses, l’avi sempre em deia: “Fill meu, gaudeix del moment, de l’ara, no pensis en el passat i no oblidis mai que la Història és cíclica i tot torna.”
I quina por si tot sembla anar en aquesta direcció tot veient fanàtics governant Estats Units, amb aliats que comencen a dominar i controlar les xarxes, a generar adiccions a la societat al voltant d’elles, en fer-les semblar imprescindibles i treient el seu costat fosc enlloc del profit que caldria en positiu. Un exemple seria la realitat virtual que, mal utilitzada, aviat ens faran creure com a real el que no és i tot ben lligat sota un fanatisme i unes manipulacions dignes d’estudi i que recorden temps passats no gaire esperançadors…
Una societat on anem perdent valors, anem maltractant la natura, cada cop ensenyant i educant amb menys coneixement a les noves generacions i tots i totes amb més engany de creure que som sabedors de molt i ho acabem sent de res.
Crèiem en el que no vèiem i no ens adonem com estem fent malbé allò que tenim, allò que ens dona vida, allò visible que ens permet la vida sense saber reconèixer que, en realitat, la màgia del que no vèiem és allí justament, en saber fer possible, l’impossible. I nosaltres, la Humanitat, en som un bon exemple.
On anirem a parar… Doncs esperem entre totes i tots saber redreçar el camí, fugir de populismes, ensenyar valors i creure més en els demés i no només en nosaltres mateixos, mirar endavant, ser positius, més autocrítics i menys criticar a la lleugera o per simple enveja. La vida no és un videojoc i no importa si es guanya o es perd, importa viure, sumar i avançar i si no ens adonem ja correm el perill de perdre aquesta partida i de veure el mai volgut GAME OVER.
Que la Força ens acompanyi!
