Tot comença un dia que et trobes amb un amic d’aquells que fa molt temps que no veus, d’aquells que, per dies que passin, saps que sempre tindrà un moment per fer un cafè amb tu i que sempre semblarà que feia poc que us havíeu vist. Però aquesta vegada, és diferent. Us poseu al dia: que si els nens, que si la feina, que si la família, que si ha vist aquell o a aquella de què en guardeu record però, en un moment de la conversa, et deixa anar que n’està cansat, que no pot anar igual de tranquil pel carrer que abans i que hi ha algú a la tele o al Parlament que s’atreveix a parlar-ne mentre que els altres callen. Pecant de prudència, canvies de tema per no enterbolir la trobada, doncs poc que us veieu, no cal que sigui per parlar d’actualitat sinó millor de vosaltres. I santes pasqües i fins la propera. Però et quedes pensatiu. Era un amic amb qui comparties valors, ideologia, era molt d’esquerres, solidari, tolerant… què li passa?
Al cap d’unes poques setmanes, et retrobes amb aquella companya de despatx, la que sempre et creues a la màquina del cafè i amb la que la fas petar una estona. I aquesta vegada, també és diferent. I et diu que està tipa que al col·legi del seu fill, al menjador, hi donin menjar Halal. Com si al seu fill el fes més infeliç o l’hi suposés algun fre en el seu desenvolupament el fet que companys seus mengin Halal…, però sí, en tot cas, l’hi molesta. I segueix amb que no entén perquè “se’ls ajuda” tant als immigrants, que “se les saben totes” i que coneix una veïna d’aquelles que es posa un mocador al cap que viu a cos de rei i sense haver de fer res gràcies a les ajudes. Que tots els polítics són iguals menys una que diu coses que “els altres no s’atreveixen a dir”. Intentes rebatre-la amb alguna dada i la retòrica habitual però en ares del bon rotllo a la feina, intentes acabar-te el cafè i tornar-te’n perquè, de sobte, tens una reunió urgent.
I un dia, dinant amb la família, una cosina salta i et diu que està molt emprenyada, que ha anat a urgències i està ple d’immigrants, que per culpa d’això no l’han atesa abans i que ho estan “invadint tot i a més no s’adapten”. Que tots els polítics són iguals i que almenys n’hi ha alguna que parla clar i sense embuts.
I van passant els dies i esdevé normal, i esdevé mainstream dir que aquell partit que fins fa poc temps ningú coneixia -i qui el coneixia el considerava radical, extravagant i forassenyat- ara és l’esperança blanca de la pàtria que encarna els valors de les essències, de la valentia i la gallardia que sí que s’atreveix a plantar cara a una “invasió” en tota regla.
També fa uns anys senties per la tele que hi ha un tipus extravagant, excessiu, fanfarró, passadíssim de voltes i de color taronja de què tothom parlava a un país estranger. Que és un magnat amb un ego de la mida dels gratacels que porten el seu nom. Que diu coses absolutament estridents, fins la comicitat. Aquest tio, un dia va aconseguir esdevenir president del país més poderós del planeta. I el va votar molta gent, moltíssima. Molta d’aquesta com els teus amics, com els teus cosins, els mateixos que fa un temps enrere segurament també el trobaven un boig ridícul.
Són gent normal, veïns, amics i amigues, familiars, companys de classe, de feina, de promoció, pares i mares de l’escola dels teus fills, aquelles persones que et trobes comprant el pa o a la carnisseria o al bar. Són persones que tenen por, por al diferent, por a un horitzó de futur molt fosc que ningú sap per on sortirà, por a perdre la identitat, la seva cultura, l’entorn. No són fatxes o ignorants. Són persones que volen ser escoltades, no menystingudes. Treballadors i treballadores que potser acabaran votant en contra dels seus interessos pensant que voten a favor dels seus principis. I què els hi diràs a la teva cosina, al teu company i al teu amic? Que són fatxes? Que no saben de què va? Quin greu error fer això.
L’extrema dreta està guanyant la guerra cultural, cal admetre-ho i afrontar-ho. Hi ha elements objectius que cal abordar sense embuts i no necessàriament s’ha d’assumir un discurs d’excloents o intolerants que en el fons només busca fer el caldo gros a l’estatus de les elits.
El que és segur és que sense un posicionament clar de l’esquerra que parli de drets i deures de tothom, que afronti la problemàtica de la multireincidència o la saturació dels serveis públics serà impossible combatre els que només pretenen instrumentalitzar les baixes passions -amb tota mena d’argúcies tramposes- per als seus interessos particulars. Els drets i els deures van, també, de respecte mutu, justícia i, sobretot, van de convivència.
Parlem-ne i actuem d’una vegada per desmuntar-los la bastida als intolerants. Hi som a temps, malgrat el seu avantatge.
