L’any 2004, l’Associació Cultural 18 de Setembre, de Cardona, em va encarregar escriure una petita obra teatral que recreés els darrers dies de resistència del Castell de Cardona a la Guerra de Successió, fins a la seva capitulació una setmana més tard que la ciutat de Barcelona. Va ser la meva primera topada amb l’anomenat teatre documental, o teatre històric, i en va sortir una peça anomenada 7 dies de setembre.
En el procés de documentació per aquest text teatral, en mil i una converses amb el Francesc Serra, el més gran coneixedor del tema en aquells moments, vaig anar veient que la verdadera resistència cardonina, l’èpica, la memorable, no era la de 1714, sinó que s’havia forjat tres anys abans, al 1711, quan els defensors del castell, militars i civils, van fer trontollar la implacable potència de l’anomenat exèrcit de les Dues Corones, en un setge de trenta-quatre dies que els va obligar a retrocedir, i a deixar Cardona per una plaça impossible fins al final de la guerra. Va ser el 18 de setembre de 1714, amb tot el principat en mans borbòniques, quan es va signar la capitulació, quan es va escriure i rubricar allò que ja era inevitable, i aquest dia resta com a símbol de lluita i fermesa de tot un poble davant un enemic poderós i implacable.
Amb aquesta petita revelació, i tornant a l’aspecte teatral, uns anys després de l’estrena de 7 dies de setembre, i amb la celebració del Tricentenari a l’horitzó, vaig tenir l’oportunitat de donar una volta a l’espectacle, i molt més documentat i convençut de la importància dels fets de 1711, vaig escriure Viurem lliures o morirem. En aquest nou guió, la vessant militar cedeix bona part del protagonisme a la gent del poble, i els cardonins refugiats al castell durant el setge, són els conductors de la trama. L’èpica de la resistència es combina amb el patiment d’un poble amb conviccions fermes, en un escenari de sacrifici col·lectiu en què tothom està disposat a donar-ho tot per la causa catalana.
Aquestes primeres dramatúrgies tenien un to clarament patriòtic, no cal amagar-ho, amb la voluntat que el públic connectés amb una memòria que sovint ha estat silenciada o simplificada. En certa manera, pretenien que la història servís per enfortir el present, i per recordar que hi ha moments en què la dignitat passa per la desobediència. La música que des de l’any 2009 hi posa en Xavier Ventosa hi ajudava molt, i les llàgrimes apareixien en algun o altre moment de cada representació.
Vint anys després d’aquell 7 dies de setembre, i deu anys després de creure’ns que potser podríem desfer-nos de les conseqüències d’aquella desfeta, he sentit la necessitat de mirar aquell mateix episodi des d’un altre punt de vista, de qüestionar-me si l’èpica és suficient per no córrer el risc de convertir la història en una postal. Així neix Bandera Negra, el musical que amb el grup de teatre El Traspunt estrenarem els propers dies, i que, sense renunciar al context històric s’endinsa en les contradiccions de la guerra.
La intenció és “desromantitzar” el conflicte, mostrar que la guerra no és només una lluita entre bons i dolents, sinó un espai de confusió, de dolor, de decisions difícils. Situar l’acció en un entorn més íntim, més civil, més vulnerable, permet parlar de les ferides que no surten als llibres d’història, de les relacions que es trenquen, de les identitats que es difuminen, i de les fidelitats que es tornen incertes. Crec, sincerament, que la memòria històrica ha de ser crítica, que no podem construir relats únicament des del triomf o la derrota, sinó que també ho hem de fer des del dubte i la incertesa. No es tracta de desfer el mite de Cardona, sinó d’humanitzar-lo mostrant que darrere de cada gest heroic hi ha persones amb pors, amb desitjos i amb contradiccions.
Escriure aquestes tres obres ha estat, per mi, un viatge, un procés de maduració com a autor, però també com a ciutadà. He passat de voler enaltir a voler comprendre, de voler emocionar a voler incomodar, perquè el teatre també va d’això. I sí, també ha estat un viatge en paral·lel a l’evolució del país en dues dècades farcides de moments d’una força col·lectiva extraordinària, d’èpica compartida als carrers, però també de desencís, de frustració i de derrota. Com a societat, hem oscil·lat entre l’esperança i la resignació, entre el clam i el silenci, i és per això que el títol d’aquest article és, precisament, la frase que tanca Bandera Negra. No hi era al text original, però en Xavier Ventosa, l’autor de la música, la hi va voler afegir, potser com a epíleg, com a conclusió d’aquest viatge que en alguns moments hem fet plegats. La frase ressona des de l’himne, i pren tot el seu sentit, no com a consigna, sinó com a recordatori que cal estar preparats per quan torni l’embat, “per quan vingui un altre juny”.
