Aquests dies s’ha projectat en algunes sales, poques, de cinemes “La gran ambició”, d’Andrea Segre. Es tracta d’un retrat, en un moment molt concret de la història d’Itàlia, del dirigent històric del PCI, Enrico Berlinguer. És una delícia de film. I és que és veritat que els italians són formidables fent cinema de política.
Justament el moment que capta, de manera magnífica la pel·lícula, és el període en què el dirigent comunista es deslliga de la influència soviètica i comença a esbossar les idees del que fou conegut com el “compromís històric”. El “compromís històric” fou la política d’apropament entre els democristians i eurocomunistes italians, que el segrest i assassinat d’Aldo Moro, el gir a la dreta posterior dels democristians i la mort prematura de Berlinguer van acabar de frustrar a mitjans dels anys 70 del segle passat.
Fa uns dies en Joan Subirats al Diari ARA, i en Roger Rosich al Nació Digital, hi escrivien, des de perspectives diferents, interessants articles sobre “La gran ambició”.
Malgrat no venir de tradició marxista, la figura de Berlinguer sempre m’ha seduït. Culte, humanista, intel·ligent i estratègic, va saber construir el partit comunista més gran d’Europa occidental, amb una aposta pel sistema democràtic i, per tant, pel pluralisme partidista, que trencava amb l’ortodoxia comunista i va facilitar l’evolució del comunisme italià, i el de la resta de l’Europa occidental, cap a plantejaments d’un socialisme democràtic, en la direcció dels grans partits socialdemòcrates europeus.
Singularment de Berlinguer, m’ha agradat sempre la idea que no es pot governar pensant només en el 51% dels vots. Aquest era un plantejament central en la seva aposta pel “compromís històric”. Creia Berlinguer que, en el camí del socialisme en democràcia, que implicava acceptar el pluralisme polític i l’alternança democràtica, si els comunistes volien consolidar els seus guanys socials i econòmics, calia que, quan l’alternança democràtica es produís, aquests avanços es consolidessin, i aquesta consolidació només seria possible si eren el fruit de grans acords amb altres forces polítiques, singularment amb els democristians. Si no era així, el risc de retrocés i involució era evident.
La veritat és que un plantejament que em va interessar molt durant els anys del Procés i fou un argument que vaig fer meu en alguns articles fa uns anys, quan defensava que el procés cap a la independència no el podríem assolir aspirant a fer les coses només amb els independentistes i per als independentistes, que amb el 51% no en teníem prou per ser independents. La veritat és que no vaig tenir massa èxit…però vaja…això ja és una altra historia.
I tot plegat em venia a tomb ara perquè, en la fase en què avui es troba el país i el catalanisme nacionalment més ambiciós, l’estratègia bona per avançar cap a la plena sobirania nacional en el context de la Unió Europea té a veure, i molt, amb el fet que les forces no sobiranistes assumeixen com a seves les demandes d’ambició nacional com són el finançament singular, l’enfortiment de l’autogovern amb noves competències o l’impuls a l’ús social de la llengua, que no eren part de la proposta programàtica del PSC, per exemple. Allò que consolida una agenda sobiranista gradualista és justament l’assumpció d’aquestes demandes pels que tenen altres prioritats.
Es tracta d’enfortir el país i les seves institucions, es tracta de reforçar la cohesió social i la consciència nacional, i sabem que, si els avanços en aquests àmbits han d’arribar per quedar-se, cal que sigui no només fruit de la feina dels independentistes, sinó també de la resta de forces polítiques democràtiques amb qui podem construir àmplies majories socials i polítiques.
El sobiranisme ha d’aspirar al 51%, i més, però ha de saber fer política per a la immensa majoria del país. Aquesta ha de ser la nostra gran ambició avui.
