L’homilia del cardenal Tarancon, el 27 de novembre de 1975 (hui fa 50 anys), en la missa votiva de l’Esperit Sant en l’entronització de Joan Carles com a rei d’Espanya, va ser un text basat en la reconciliació i en la defensa dels drets humans.
La missa presidida per Tarancon a l’església de Sant Jeroni el Real, a la capital de l’estat, va ser com la porta que obria una nova etapa en la història d’Espanya després de la nit fosca del franquisme. L’homilia va ser un text clarament aperturista, que, com no podia ser d’una altra manera, va molestar el Règim franquista. Amb aquesta homilia, el cardenal de la Transició obria nous horitzons democràtics, ja que en el seu text va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis, la paraula pau i tres, la paraula justícia.
Tarancon creia “necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i la decisió de tots”, per obrir una nova etapa de “pau, de progrés, de llibertat i de respecte” en la història d’Espanya.
Amb el seu text, Tarancon, allunyant l’Església del nacionalcatolicisme, afirmà que “la fe cristiana no és una ideologia política, ni pot ser identificada amb cap d’elles, degut a que cap sistema social o polític pot esgotar tota la força de l’Evangeli”, en oposició al nacionalcatolicisme, que defensava que el Règim franquista representava (i alhora, lligava) l’Església.
Tarancon digué que “no pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern”, ni tampoc “imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política”, ja que “l’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos”. Amb tot, encara hui hi ha bisbes que, en oposició a la línia marcada per Tarancon, manifesten amb els seus discursos i les seus obres, una clara sintonia amb les dretes espanyoles. I això és molt preocupant i molt escandalós.
Amb la seua homilia, Tarancon tancà l’etapa del nacionalcatolicisme i demanà als polítics que estigueren “al servei de la comunitat, que promogueren els drets humans, que enfortiren les llibertats i que ajudaren a promoure les causes de la pau i de la justícia”. A més, el cardenal de Borriana demanà als governants que protegiren i promogueren “l’exercici de la llibertat” després de 40 anys de dictadura. Tarancon es posava al costat dels qui volien una democratització de la societat espanyola, per acabar així amb quatre dècades d’un Règim autoritari i dictatorial.
L’anomenat cardenal de la Transició va demanar a Joan Carles que fora “rei de tots els espanyols”, que s’acabara amb les dues Espanyes i que es posara fi a la confrontació i a la divisió. Tarancon també demanà al rei que “les estructures jurídicopolítiques donaren a tots els ciutadans la possibilitat de participació lliure i activament en la vida del país” i l’inici d’una etapa democràtica a l’estat, que fora “justa socialment i equilibrada econòmicament”. Havia arribat l’hora d’obrir un nou camí i uns nous horitzons, en el quals “cap forma d’opressió no esclavitzara ningú”, en un estat en el que “tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes”.
Aquestes paraules, plenes de saviesa i de visió de futur, volien animar el rei perquè acabara amb un uniformisme estèril i empobridor, propi d’un Règim gris i repressor, que tancava les portes a qualsevol reforma, per menuda que fora.
Tarancon acabà l’homilia demanant una “autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau àmplia i fecunda en la qual tots puguen créixer i progressar”.
Amb l’homilia del cardenal Tarancon de hui fa 50 anys, l’Església espanyola apostava per la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits i posava fi al nacionalcatolicisme, que tard de mal havia fet a la mateixa Església. Aquesta va ser la fonamental missió de Tarancon, que per això va ser qualificat com el cardenal de la Transició.
Hui l’Església necessita bisbes com el cardenal Tarancon, un home lliure, un pastor amb “olor a ovella” que parlava amb l’audàcia dels profetes, denunciant la injustícia i apostant, sense por, per una nova etapa en la història dels pobles d’Espanya. I és que Tarancon parlava sense dissimular o maquillar el que pensava.
Hui a l’episcopat de l’estat espanyol, sí que hi ha alguns bisbes que parlen clar, que són al costat dels pobres, que denuncien les injustícies i les estructures de pobresa que exclouen tants germans nostres, com ho foren, a Llatinoamèrica, els bisbes Òscar Romero, Pere Casaldàliga o Hèlder Câmara.
Però, desgraciadament (perquè moltes vegades tenen raó), els ciutadans identifiquen la majoria dels bisbes amb la dreta. ¿On tenim hui bisbes com José Mª Setien, Jaume Camprodon, Ramón Echarren, Alberto Iniesta, Juan Mª Uriarte, Ramon Torrella, Javier Osés, Antonio Añoveros, Narcís Jubany, Ramon Buxarrais, Joan Martí Alanis, Josep Pont i Gol, Josep Mª Guix, Ramon Masnou, Joan Carrera….tots ells ja difunts, a excepció dels profètics i excel·lents bisbes Ramon Buxarrais i Victorio Oliver?
Sí, hi ha alguns bisbes que segueixen la línia aperturista i taranconiana, però molt pocs. Per això necessitem bisbes valents i audaços, que facen “olor a ovella” i no tant a encens, que no callen (ni miren cap a un altre costat) davant les opressions dels poderosos. Bisbes capaços de defensar els pobres i els desvalguts i que, amb valentia, denuncien les mentides de les dretes que (entre altres coses), criminalitzen els immigrants, pel sol fet de ser pobres. I és que la renovació de l’episcopat espanyol que tant desitjava el papa Francesc, no s’ha produït tal com ell volia.
Tarancon va ser un home providencial en el seu temps, un pastor bo, que des de la seua Borriana natal i després de palpar les injustícies al bisbat de Solsona, amb la gent que no tenia pa per alimentar els seus fills, (amb la seua valenta pastoral, “El nostre pa de cada dia”), va denunciar davant el franquisme la situació de fam dels seus diocesans. D’aquesta manera l’Administració atengué les necessitats materials dels ciutadans de la diòcesi solsonina, que patien gana. I a Oviedo, Tarancon va ser sensible a les necessitats de la gent treballadora i del món obrer, en un moment de vagues i d’injustícies per part dels empresaris i dels abusos de poder del govern del tardo-franquisme.
En el seu ministeri episcopal, evidentment, el cardenal de la Transició va tindre el recolzament d’un equip de col·laboradors excepcionals, com van ser els seus bisbes auxiliars, Echarren, Estepa, Iniesta i Oliver, a més del seu fidel amic i secretari, el P. José Mª Martín Patino.
Hui fa 50 anys, l’homilia de Tarancon, el cardenal de la Transició, va ser un aire fresc, que era com un ressò de les sessions del Concili Vaticà II (clausurat 10 anys abans) i que va significar l’obertura de l’Església al món i a la societat, a la cultura i als allunyats de la fe. L’homilia del cardenal Tarancon ens mostrava una Església que obria nous horitzons i que, audaçment, apostava per la llibertat, per la justícia social i pel dret dels ciutadans a participar en el futur polític de l’estat espanyol, que s’obria després de la mort del dictador.
