“És que no ens sabem comunicar” “És que ens enfadem per ximpleries” Aquestes són les frases estrella que moltes parelles deixen anar quan arriben a teràpia. Les diuen com qui confessa un crim menor, convençudes que tot es resol amb una tècnica màgica. I sí, és cert que la teràpia breu funciona molt bé; però la teràpia ràpida, aquella que arregla miracles en 10 minuts, només existeix a les xarxes socials i ara també, al xat GPT. I menys quan el “problema de comunicació” és, en realitat, una altra cosa com pensar que “la manera correcta de fer les coses és la meva i jo t’ho he de fer veure i si no em fas cas és que no m’estimes”.
Perquè diguem-ho clar: hi ha parelles que, quan parlen, no estan parlant per entendre’s. Estan fent un debat polític en què tots dos defensen, cada vegada més fort, els seus interessos amb intenció zero d’acostar-se a l’altre. Quan et diuen “tenim problemes de comunicació”, sovint el que volen dir és: “Digues-me com puc fer que la meva parella faci el que jo vull i, si és possible, que em doni les gràcies.”
Exemple pràctic: un vol sopar verdura perquè és importantíssim menjar sa. L’altre vol un entrepà al sofà perquè ha tingut un dia d’aquells que només salva Netflix. Si cap dels dos és capaç d’entendre que tots dos tenen dret a fer-ho a la seva manera, la conversa es converteix en una partida de tenis on les pilotes van d’una banda a l’altra intentant guanyar el punt:
— Has de menjar millor.
— Doncs jo estic cansat.
— Planificar els àpats és una feinada!
— Si ho fas és perquè vols!
— Vull una estona de desconnexió!
— I jo vull que m’escoltis!
També pot passar que ja hagin llegit sobre tècniques de comunicació assertiva i el diàleg al principi vagi de la següent manera:
— “M’agradaria que cuidessis una mica més la teva alimentació.”
— “Entenc el teu comentari, però ara em sento molt cansat/da i no tinc energia per canviar res.”
— “Quan planifico els àpats em sento una mica desbordat/da.”
— “Escolto el que dius, però si ho fas és perquè decideixes fer-ho.”
— “Ara necessito una estona de desconnexió per mi.”
— “I jo necessito sentir-me escoltat/da.”
Però això només és el començament del diàleg, perquè es veu una “empatia de superfície”. Tècnica impecable, frases amb “jo”, emocions expressades, però cap flexibilitat, cap ganes d’entendre l’altra persona perquè aquest to només es manté al començament de la conversa.
No és que no sàpiguen comunicar; és que no tenen cap interès a deixar de tenir la raó. El resultat? Una altra “baralla per ximpleries”… que no té res a veure amb la ximpleria, sinó amb la intransigència i la incapacitat d’acceptar que l’altre existeix.
A la convivència hi ha 50.000 situacions com aquesta. Per tant, hi ha 50.000 oportunitats diàries per enfadar-se.
I sí, és veritat: hi ha persones tòxiques, hi ha persones maltractadores —problemes seriosos que no tenen res a veure amb això—. Però després hi ha l’altre grup de persones que no saben gestionar la vida quotidiana perquè viuen enganxades a la idea que “la manera correcta de fer les coses és la meva”. I això, francament, és molt trist. Sobretot perquè no és maldat, és tossuderia, un ego massa pujat i molta intransigència.
