Parlar de cooperació pública privada, genera moltes reaccions adverses, també desconeixement. Existeix des de molts sectors de l’esquerra una gran desconfiança cap al sector privat, i la seva participació en la gestió pública.
I no els hi falta raó, front els nombrosos casos de corrupció que assolen el país i la democràcia.
Cooperació – Col.laboració no és privatització o externalització de serveis públics en mans d’empreses que van generant pèrdua de qualitat i d’increment de costos. Malauradament en tenim alguns exemples en els darrers temps, sobre tot en el camp de la salut a Andalusia o sobretot a Madrid.
No es tracta de triar Més Estat o més Mercat.
Ja vam veure que les “privatitzacions de tot” de la Thatcher dels anys 90 no funcionen quan el que importa és l’interès general.
L’objectiu és aprofitar les fortaleses dels dos sectors per aconseguir beneficis mutus. Però perquè això sigui així, hi ha d’haver un seguit de principis i valors que cal compartir i determinar amb claredat el paper de cada actor.
Europa, les seves institucions creuen, defensen i afavoreixen la CPP, en la seva resposta als reptes globals, i en la seva aposta per incrementar la capacitat estratègica, en sectors productius, de serveis, però també i sobre tot darrerament en el sector de la defensa. Vol més i millor cooperació. I així s’estableix en els Fons Next Generation, un impuls i un estimul (post-pandemia) per l’economia europea. Que ha de reforçar i generar el teixit productiu, alhora que els serveis públics bàsics.
Reptes com l’habitatge o les grans infraestructures no seran possible sense la necessària cooperació entre els dos actors, l’administració sola no ho podrà abordar. Penso per exemple en Barcelona i el projecte del Nou Clinic, un projecte de 1.700 milions que amb cooperació és pot accelerar.
O en la necessària construcció d’habitatge públic. No sempre hem de pensar en grans empreses, també hi ha cooperatives, que són privades i que poden aportar i molt en aquest esforç.
Ara bé, el marc jurídic, el marc d’actuació ha d’estar molt clar. L’administració ha de tenir un rol institucional fort, amb visió estratègica, per tant ha de liderar, facilitar, orientar i establir garanties. El sector privat ha d’executar amb eficiència.
Hi ha d’haver un marc de confiança (paraula molt malmesa últimament). Basat en la transparència, el seguiment i l’avaluació, alineat amb uns objectius identificables i avaluables.
I quan parlem d’aquests principis i valors, i potser sota la influència dels casos de corrupció, penso en l’article que fa uns dies va publicar aquí mateix en Joan Lluis Perez-Francesch, on deia que “ens cal una cultura de la integritat: entesa com el conjunt de valors, principis i actituds compartides que promouen l’honestedat, la transparència i la responsabilitat”. Bon govern i bona administració i resposta contundent social i jurídica contra la corrupció.
També cal buscar les escletxes de la legislació i sellar-les, deixar de fer adjudicacions a grans corporacions i fer una aposta per les PIMES.
Tenim experiències on la Cooperació i col.laboració són un èxit i ajuda a la prosperitat compartida. No estem parlant de polítiques de dretes o d’esquerres sinó de models col.laboratius públics-privats basats en resultats. De tenir l’oportunitat de generar bones polítiques publiques.
I també de generar confiança, entre els actors, però sobre tot de la ciutadania respecte de mecanismes que sent bons generen molts dubtes.
