Hem començat l’any amb el tauler polític i social ben remogut. En l’àmbit internacional hem vist un nou model de relacions exteriors a cop de garrot, amb nocturnitat i traïdoria per part de l’inquilí taronja de la Casa Blanca. En l’àmbit domèstic, un nou #MeToo artístic, el xafarranxo madrileny habitual de decibels insuportables i, sobretot, l’acord pel nou sistema de finançament.
Esquerra es va arremangar de nou, va posar-se a treballar de valent i, conscient de la necessitat de pragmatisme i sabent que, ben segur, hauria de navegar per múltiples contradiccions, va assolir una entesa més que difícil amb el Govern espanyol. Cal recordar que el pacte d’investidura d’Illa fou possible després d’una gran batussa interna entre detractors i defensors dins les files republicanes. Així doncs, parlàvem d’un material més que sensible.
El plantejament bàsic era clar: calia un model que respectés l’ordinalitat —és a dir, que essent dels que més aporta no es quedés per sota dels que menys, un cop fet el repartiment— i que aportés més recursos per reduir el dèficit fiscal. A més, calia avançar en la línia que fos la Generalitat qui recapti els impostos, i no pas l’hisenda central.
A batzegades, però en silenci i sense estirabots, durant més d’un any l’equip negociador ha anat fent feina de formiga per assolir un acord realitzable, tècnicament sostenible i políticament ambiciós. Un acord importantíssim que té valor per se per haver-se forjat enmig de la pitjor de les cridòries en dècades.
Pel que fa a la criatura ha pesat 4.700 milions més i porta la flamant ordinalitat desitjada sota el braç. Això sí, falta la recaptació, i fonts de la negociació asseguren que també s’avança en aquest flanc.
El repartiment dels recursos, el model de repartiment autonòmic, ha de servir en primer lloc per finançar les competències autonòmiques. És evident que un govern autonòmic amb competències en seguretat i en presons no pot estar sotmès al mateix sedàs que un que no les té. De la mateixa manera, és just tenir en compte el volum poblacional i la quantitat de recursos necessaris per fer-hi front. Així doncs, el model acordat serà tan singular com plena sigui l’autonomia en qüestió, especialment en funció de la quantitat i qualitat de competències que gestiona. Per tant, l’acord contempla uns correctors en funció d’aquests paràmetres; és per això que Catalunya podrà gestionar gairebé el 80% de l’IVA i d’altres governs, no.
Els que s’esquincen els vestits denunciant que això és un “cafè per a tothom” ja saben que el populisme té les potes curtes. Per reformar el sistema es necessita la concurrència de tothom —o d’una majoria—; així doncs, o hi ha cafè per a tothom o, simplement, no hi ha cafè. Assegurem-nos, almenys, que sigui un bon cafè. I, per cert, desenes d’articles, titulars i declaracions en contra del nou acord —que millorarà en un 12% el finançament de la Generalitat— han aportat exactament zero euros als catalans i catalanes. Això sí, el llistó ben amunt, exigint allò que saben que no passarà, només amb la intenció de continuar assenyalant i buscant traïdors sota les pedres, mentre voten amb PP i Vox iniciatives contràries a Catalunya tot invocant suposades unitats d’acció.
Amb tot, difícilment podran escapar-se de votar a favor d’un model històric i notablement millor que el vigent. Això sí, de ben segur que trobaran la fórmula per apuntar-se alguna coma o algun punt, tot dient que sort d’ells que l’han capgirat del tot i que passa a ser la millor fórmula de repartiment des dels temps dels almogàvers.
A l’altra banda de l’equació hi ha els del “no perquè no”: la catalanofòbia que dona vots a la Península. Una pulsió atàvica —ben rendible per a les arques de l’Estat i els “señoritos” de sempre— que, paguin el que paguin els catalans, sempre els veu com a avars, insolidaris, gasius i aclaparadors. Fins i tot en aquesta ocasió, en què la ministra de torn s’ha ben cuidat que la seva comunitat sigui la més ben parada en el repartiment, el seu govern autonòmic s’hi oposa frontalment d’una manera difícilment explicable. Un món de mones, sí, però també una radiografia precisa de fins on arriba la misèria política quan es tracta de Catalunya. I davant d’això, l’única resposta possible és continuar avançant, acord a acord, sense demanar permís ni esperar aplaudiments.
