El gir dels mitjans de comunicació a un estandart populista i interessat és una tònica habitual en els últims anys.
Molts lectors d’una certa generació similar recordaràn amb nostàlgia tertúlies i programes d’entrevistes amb un to amable i proper, indistintament del color polític o social, tema a debatir o estil.
Els últims i dolorosos fets sobre els lamentables accidents de ferrocaril han desembocat en una inteminable sèrie de programes i debats analitzant motius i possibles causes de la fatalitat on s’ha pogut veure des de reunions entre polítics amb seriosa i rigurosa competència fins una progressiva davallada de la qualitat i rigurositat amb habituals comentaristes i pseudo experts en directe intentant tranquilitzar i informar els espectadors de tot el suceït.
Els debats televisius i d’opinió anomenades “tertúlies televisives” acaparen matins, tardes i nits amb tota mena de conjectures i anàlisis tècnics que gairebé ningú entén amb un reguitzell de termes i elucubracions aprofundint en la ferida, quan no en nivells ínfims de zero empatia o respecte ens trobem directes, selfies, cerca de familiars i coneguts per cobrir micròfons amb ànsia de sang i fetge i tota mena de resultats lamentables com barrejar programes del cor amb suposades i trascendents converses sobre els terribles fets.
Després de tot, qualsevol tema a debatre és bo per guanyar audiències; són imprescindibles la manca d’educació, la vulgaritat i grolleria envoltada d’aparent talent per mantenir un criteri convincent, i sobretot dots espontànies de comunicació i vivacitat, paraula fàcil i ocurrent i si es pot oferir discursos amb un peculiar sentit de l’humor millor que millor.
En definitiva, la frivolitat és el que está de moda, indistintament del que es parli o sigui tema d’actualitat, es confon rigor amb verborrea fàcil i manipulada, gesticulació impostada amb una important i necessària veracitat, contrast, rigor.
Sidney Lumet(1924-2011) ens va regalar una de les crítiques més agudes i visionàries sobre el medi televisiu amb la pel.lícula “Network, un món implacable” (1976); escrita per Paddy Chayefsky, aquesta sàtira va saber anticipar un futur dominat per la “teleescombreries” i la manipulació mediàtica només a base d’audiències sense importar l’ètica i els valors humans.
Tal com la nostra realitat, la televisió és manipulada i dirigida per directius sense escrúpols que busquen ampliar audiències, on les notícies es tansformen en espectacle i on la veritat és secundària davant l’entreteniment i sensacionalisme.
Que podem aprendre de tot això? Podem assistir al dret de saber en una societat malalta d’informació enverinada? Podem entendre la realitat amb cordura i rigor?
Es diu que tot a la televisió és mentida, és un increïble parc d’atraccions on es balla, es canta, es narren històries, apareixen monstres i pallassos, éssers extravagants…és una fàbrica per matar l’avorriment, com diria el protagonista de Network.
Lluny queda el dolor, els fets amargs i les desgràcies que tan sovint ens trasbalsen, molt lluny resta el respecte i la consideració. El micròfon a peu de carrer ansiant el més escandalós s’endinsa a les nostres llars sense capacitat de reacció i malauradament ens adonem que és aquesta la realitat imperant.
Filmar en directe un assassinat o terrorisme polític ja és real com s’ha vist en les guerres de Ucraïna, Síria o el conflicte Israel-Gaza, on hem seguit gairebé en directe totes les atrocitats comeses, on s’han vist anul.lades totes les llibertats de la vida i la dignitat humana.
Com es fa també referència a la pel.lícula, tots els edeveniments polítics, socials i històrics es traslladen a un pla estratègic on l’espectador ha d’assaborir aquesta pseudo realitat de viure en primera persona la vida mateixa, amb un afany d’escabrositat a la que ens han acostumat.
Els social media, influencers de tota mena, podcasts de tot pelatge i programes d’entreteniment són ara els nous mitjans que substitueixen els medis tradicionals.
Són sempre fiables aquests nous allaus d’informació? Qui regula les opinions? Poden les fake news tenir un oportunista lloc en les graelles televisives?
L’audiència és sempre el darrer bastió a guanyar, amb la presència de corporacions, productores i empreses de primer nivell que segueixen i controlen tot aquest entramat orquestat, des de directius, comunicadors, publicitat, mitjans afins, col.laboradors, periodistes, etc, que ens traslladen sempre una emmascarada ideologia o tendència.
Com a “Network”, el món dels mitjans de comunicació amaga una fascinant i enigmàtica xarxa invisible on es creen profetes d’informació i on tot té un preu mot valuós: costos, beneficis, índex d’audiènces, interessos corporatius, repercusió per xarxes socials, popularitat…tot s’hi val per mantenir la veu imperant a qualsevol preu.
Infortunis com els últims accidents ferroviaris han deixat novament al descobert la pobresa ètica de com tractar la realitat social que ens envolta transformant una noticia en espectacle i escàndol polític i mediàtic, desinformació i nul.la integritat periodística.
La desesperació humana no hauria de ser mai frívola.
