El desastre actual de Rodalies es veia a venir, només faltava la gota que havia de fer vessar del got, i que més que una gota ha estat un veritable diluvi, i no és una imatge metafòrica: les darreres pluges torrencials han precipitat desastres naturals que han afectat vies i estructures per anys de manteniment descuidat.
Quan fa trenta-tres anys, els tinc ben comptats, vaig traslladar-me de Barcelona a viure a Vilanova i la Geltrú, ja m’espantava, en els viatges en tren a la ciutat, l’estat deplorable de les vies, els vagons sorgits del túnel dels anys setanta i, sobretot, l’estructura ferroviària, tan envellida. Les fotografies que aquests dies s’han publicat als mitjans, on es veuen les bigues i parets que sostenen les vies en el seu pas per les costes del Garraf, posen el pèls de punta: els trens passen per unes armadures de formigó que cau a trossos. La imatge d’un tren que cau a l’aigua de les costes és apocalíptica, però no impossible. Fa moltes dècades que no s’hi posa remei, a aquest abandonament que ha esdevingut sistemàtic, tot i el temps que fa que hi ha queixes per part de molts usuaris, cada any que passa més nombrosos. A partir de l’eufòria del 92, Barcelona va iniciar l’expulsió dels veïns que veien com s’encarien els lloguers, els pocs que des de fa gairebé cinquanta anys hi havia disponibles, ho sé per experiència. En un moment determinat, al capital li va interessar vendre pisos i cases unifamiliars i fer que la gent s’hipotequi, tenir-la captiva del deute. No m’estendré en aquest capítol que molta gent pateix de manera tan dolorosa, ja que una casa no només són les quatre parets sinó un espai per a la vida.
El maltracte de Renfe i Adif, empreses estatals, envers Catalunya, d’on, per cert, treuen més benefici, podria ser un bon exemple del sadisme i del càstig institucionalitzat. Els governs de la Generalitat, sigui quin hagi estat el seu signe, s’han estavellat en un mur, només cal fer un repàs de l’hemeroteca, amb promeses del govern de Madrid que no s’han complert. És inútil, però, fer un discurs amb la llista de greuges per a una molt gran població de Catalunya que, sent víctima directa del maltracte, el tolera. El marc espanyol en qual viuen està per damunt de tot. És així com Rodalies s’ha convertit en una metàfora del que l’espanyolisme mental a Catalunya suporta sense protestar. Només un mort –un maquinista de Renfe- ha aixecat ara una mica l’alarma.
Aquest estat de coses, gravíssimes quant a mobilitat poblacional i transport de mercaderies que ja ha començat a entorpir l’economia, i, per tant, la riquesa (a veure què hi diu, la patronal), presenta una qüestió de fons essencial per comprendre la mala voluntat d’un Estat que maltracta Catalunya, tota Catalunya, espanyolistes inclosos, tan disposats al silenci o a col·laborar si cal. La qüestió de fons és juntament a la permanent sensació d’inestabilitat –mai no se sap si sortirà el tren o si arriba a destí-, el corc subtil que, dia a dia, mina l’ànim dels passatgers, que ja arriben cansats a la feina, quan hi arriben pel mitjà que sigui.
Rodalies s’ha convertit en un flagel. Durant molts anys ho ha estat en dosis homeopàtiques i ha anat fent la seva feina de miner. Ara, davant els últims esdeveniments que han posat al nu la realitat més crua del problema, hi haurà una manifestació per protestar contra les negligències de Renfe i Adif, i per pressionar el govern de la Generalitat i acòlits (els partits que l’apuntalen), que en l’actualitat està en línia amb el govern de Madrid, però que s’ha mostrat d’eficàcia tan nul·la per resoldre la qüestió que els ha esclatat a la cara i bé que la podien preveure. Però si tinc confiança en una part de la població conscient de la gravetat del moment, no en tinc, per a canviar res, en les institucions i persones amb poder que, des de l’Estat profund, tenen un pla per a Catalunya: dissoldre-la en la seva personalitat per totes les vies possibles, ja sigui escanyant la sanitat, l’ensenyament, les vies ferroviàries, la llengua i la cosmovisió que porta aparellada.
Ens importa Catalunya als catalans que estimem Catalunya, però a la resta és manifest que ben poc o gens, com fins ara s’ha demostrat. Faríem santament de tenir a Espanya com a bona veïna, no com al botxí que ens talla les ales de tantes maneres possible, el bloqueig de les comunicacions n’és una, tot i el profit que en treu: són milers i milers els viatgers en tren que paguen els bitllets més cars de la península per al servei més deficient.
