La vida és diferent, el món, les relacions humanes, la forma de relacionar-nos. També és diferent quelcom potser vanitós però no per això sense la seva importància; perquè l’èxit és intrínsec a l’ésser humà i a la seva indiosincràcia.
Som esperit, sentiment, ens agrada que ens afalaguin, que ens reconeguin els nostres èxits i objectius aconseguits, formar part d’una comunitat que celebri els assoliments de manera implícita i sincera.
Aquesta vida també la formen part els continus esdeveniments de caire cultural i sociològic que ens envolten, comunicacions i cròniques polítiques, estils de vida, noves conductes i comportaments de la societat que ens ofereixen alhora un miratge local i global del món i de la seva continua evolució.
D’un temps ençà però, molts sociòlegs i estudiosos afirmen tenir la certesa d’un cert desencant en el rigor, qualitat o distinció en àmbits com la política, la crisi d’una societat perduda en valors i conscienciació personal i col.lectiva i una pobresa en altres qüestions o arguments.
La vida també és diferent i sobretot immediata. La frenètica consecució de fets no ens permet assaborir els petits canvis i per tant, com aquesta diferència s’accentua amb la nostra mirada en perspectiva esbrinant un passat possiblement més autèntic i genuí.
Immersos sota un poder digital sense precedents, és ja una realitat inquietant l’influx de la intel.ligència artificial en pràcticament tots els àmbits de la vida, l’ús indiscriminat de les xarxes socials o la tecnologia avançada en medicina o comunicació.
Amb tot aquest panorama distòpic i real conjuntament, qualsevol temps passat va ser millor? De ben segur no ho sabrem mai i totes les generacions i èpoques han tingut i tenen llums i ombres, fites que no es van aconseguir, així com també aquelles que han estat testimonis d’evolucions i avenços cabdals per a la societat.
I en aquesta vida tan diferent, l’expressió en la comunicació, les formes d’entendre la societat i els seus problemes, la nostra posició davant la realitat amb afirmació, rebuig o indiferència són també part d’un tot global ric i estimulant en un món imparable i divers.
Aquí vull fer referència a la cultura, aquesta immensa, meravellosa i abstracta resposta de l’esperit i les emocions amb el que veiem, sentim i expressem mitjançant les arts, la manera més bella i digna de sentir l’univers i la seva eternitat, de mirar al passat, de viatjar gairebé tancant els ulls i acaronar el temps, la seva grandiositat i tota la bellesa que l’ésser humà ha estat capaç de crear.
Ana Maria Matute, Miguel Delibes, Juan Marsé, Joan Maragall o Mercè Rodoreda entre d’altres van ser grans figures de la literatura amb prestigi i excel.lència, sempre amb la mirada poètica i observadora de la realitat, lluny de l’enverinada carícia mediàtica i absorts als seus mons de paper. També crítics, sincers, valents però amb l’elegància discreta i amable.
Quincy Jones, Stevie Wonder, Paul McCartney, Elton John o David Bowie ens han acompanyat amb passió i sentiment, icòniques lletres en un imaginari intrínsec de la nostra època de joventut i maduresa. Serrat, Aute o Marina Rosell aconseguien evocar aquell instant on la poesia i la música es donen la mà i et conviden a la pausa.
La trascendència també està envoltada d’art, podem entendre la realitat convulsa, vertiginosa, interpretar-la d’infinites maneres.
El soroll ensordidor ens impideix sentir les onades de creativitat real i valuosa, la tiktoktizació en forma de contingut són ara mateix el valor més preuat on s’ens mostra un món on la frivolitat i l’èxit efímer ens sedueix sinuosament, el soroll que ja ha esborrat tot record de sensibilitat i subtilesa vers l’emoció davant l’art, la música, la literatura, la paraula escollida, el descobriment d’una dimensió elevada que ens dignifiqui.
Lluny The Police, lluny Joana Raspall o Montserrat Roig, lluny Nelson Mandela. Lluny tants creadors i impulsors d’un món menys cruel i salvatge àvids pel diàleg entre generacions i èpoques, lluny aquell temps d’utopia i canvi, lluny la saviesa emocional.
Efectivament la vida és diferent o molt similar segons es vegi. La cultura i les expressions artístiques conformen el patrimoni cultural i social de la nostra societat i és deure i obligació defensar-ho aspirant a un rigor i qualitat en tots els àmbits de la vida, el que valorem, a allò que aspirem.
La decadència generalitzada de valors fa créixer aquest soroll exhaust i fugaç, ens manipula el criteri i no ens deixa ser lliures,mentre que les corrents més populars a les xarxes socials s’efumen amb rapidesa.
Soroll que no ens cega l’anhel per la bellesa. I si trobem el sentit, l’explicació llunyde la pompositat de l’envoltori? Tot un repte, sens dubte trobar aquesta metàfora reveladora d’autèntic valor.
…i com va dir Aute: “Míralos como reptiles al acecho de la presa, negociando en cada mesa maquillajes de ocasión…siguen todos los raíles que conduzcan a la cumbre locos porque nos deslumbre su parásita ambición…
