Fins fa no res no sabíem qui eren els qui s’autoanomenen therian, paraula que ve del grec therion, que significa bèstia. Es tracta d’adolescents i joves que expressen una identificació amb un animal, «ja sigui en el pla simbòlic, emocional o d’autoimatge», com diuen uns, altres diuen «identificació simbòlica, psicològica o existencial».
Les xarxes van plenes de l’aparició d’aquest fenomen social entre els joves que desperta curiositat, desconcert i, segons com, preocupació per part de les famílies i les comunitats educatives que encara no saben com agafar-lo, la qual cosa és ben natural, ja que dels seus efectes a llarg termini no se’n pot preveure res. En dècades passades tampoc no es podia preveure res del fenomen dels pircings, o de la multiplicació d’arracades en el lòbul de les orelles, o de la proliferació de tatuatges a tot arreu del cos. Aquests fenòmens, més o menys efímers o duradors, com en èpoques més reculades també van provocar desconcert, i potser indignació i tot, en els pares de la meva època quan veien els seus fills nois amb unes barbes i melenes esborrifades que semblaven les de Moisès baixant del Sinaí. Totes aquestes manifestacions responen al mateix impuls: mostrar signes d’una identitat pròpia per diferenciar-se dels altres, la qual cosa, però, acostuma a acabar fent a tothom igual o, si més no, a una majoria.
Sortint de la infantesa es dona la necessitat de recerca d’una identitat pròpia a tenor de les preguntes bàsiques ni que sigui de manera inconscient: qui sóc jo i quin és el meu paper en el món. Els therian expressen aquesta recerca de la identitat i el seu rol en l’àgora pública d’una forma potser encara més cridanera i espectacular que els joves (i no tan joves) dels tatuatges i els de les melenes fins a mitja espatlla que, per cert, alguns sèniors encara conserven amb cabells blancs. És com si haguessin quedat ancorats en l’autoimatge de la seva joventut.
Encara no sabem res i hi ha qui parla de trastorn psíquic respecte d’aquests therians que en festes, en parcs públics i a les xarxes es mostren disfressats dels animals amb els quals troben una identificació més o menys profunda o superficial. Fa molt d’efecte, veure’ls, però no sabria dir si és tan greu, la disfressa, quan per Carnaval trobem gent de totes les edats que va vestida de gat o de pantera, d’ocell o de papallona, de dofí, de lleó o de gall. La disfressa es tria en funció d’una identificació o volició de les ‘qualitats’ d’aquests animals encara que només sigui per unes hores. Anar vestit d’àguila imperial no fa que se sigui una àguila imperial, però pot donar la sensació que un és capaç de volar ben enlaire amb unes ales ben potents, i aquí potser podríem parlar de la funció del tòtem en diverses cultures antigues: objecte, planta o animal considerat sagrat, que funciona com a emblema protector, també com a símbol d’identitat o figura de l’avantpassat d’un clan, família o tribu. I potser és això: sentir-se part d’una tribu urbana com n’hi ha tantes, és el que ara mou els therians.
El mal potser és quedar-se clos en una disfressa. Els therians poden córrer el perill de quedar enganxats en una imatge que no és humana i projectar-se en una imatge posthumana, si bé lluny de la robòtica. Per ara, però, tot són suposicions, i negar als més joves la seva expansió potser seria contraproduent per com acostumen a mostrar l’esperit de contradicció per autoafirmar-se, diferenciar-se dels adults. En la nostra joventut (la dels setanta vam trencar molts motlles), vam passar per fases que devien semblar inconcebibles als nostres pares i mestres. Potser no feien cara d’alegria en veure’ns amb aquelles files indumentàries sovint de gust espantós, però, vigilants, la majoria no ens va negar el procés de recerca confiant en què un moment o altre acabaríem trobant la que finalment seria la nostra identitat més enllà de vestits i guarniments.
