Miquel Esquirol és un referent de compromís i integritat en tota una vida de servei al país. Xerrem de política d’abans i ara, de la seva estreta amistat amb el meu pare, Jaume Casajoana i del Barça. Esquirol (Barcelona, 1929) no només és ara el fundador viu de Convergència Democràtica de més edat. Ja ho era el 1974.
Em rep a casa seva a l’Esquerra de l’Eixample. El felicito pel seu bon aspecte. La seva veu és clara i ferma i té una memòria envejable.
Erika Casajoana (E.C.): – Moltes gràcies per l’entrevista, Miquel. La Guàrdia Civil va vincular fa un parell d’anys el teu nom a la creació del Tsunami Democràtic. La teva edat et dóna llibertat per a implicar-te en projectes arriscats?
Miquel Esquirol (M.E.): – (Somriu). Vaig ser tresorer d’Òmnium Cultural. El 2017 em van venir a buscar abans de l’1-O per a presidir una entitat que pogués fer les funcions d’Òmnium en cas que fos il·legalitzada: l’”Associació Units per al Foment de la Cohesió i la Catalanitat”. Han volgut vincular-la al Tsunami, però algú em deu protegir perquè a l’hora de la veritat m’han deixat tranquil. No com la marranada que li fan al president Pujol, que pateix un judici amb 95 anys i després de 10 ó 12 anys de procediment.
E.C. – Parlem de Convergència. En Miquel Sellarès diu que no es va fundar a Montserrat en la famosa trobada del 17 de novembre de 1974.
M.E. – Té raó. Convergència s’origina l’estiu de 1974 a partir d’una reunió on 3 homes fórem convocats a casa de Jordi Pujol a Premià de Dalt. Pujol ens va anunciar a Miquel Sellarès, Joaquim Ferrer i a mi que ja no n’hi havia prou amb “fer país”, havia arribat el moment de fer política i que per això necessitàvem crear un gran moviment. El que esdevindria Convergència, Pujol ho va plantejar des de la socialdemòcracia de Josep Pallach, passant per Unió Democràtica, i fins al grup que havíem fet país amb ell. Es va fer un comitè on s’hi va incorporar també el futur bisbe auxiliar Joan Carrera i l’Anton Cañellas. I de “matxaques” hi érem en Josep Miró i Ardèvol, Miquel Sellarès i jo.
En Sellarès i jo, enviats pel Pujol, vam començar a recórrer tot Catalunya per a animar el màxim de gent cap a Montserrat. El grup més compacte era el d’Unió Democràtica i de fet qui va presidir la reunió va ser un d’ells, Simó Miquel, el més gran dels participants.
Vam voler donar-li una estructura al grup d’en Pujol, el GASC: Grup d’Acció al Servei de Catalunya. Aquí el teu pare ja hi era. A la llista, el Pujol, el teu pare i jo teníem números correlatius, el 24, 25 i 26 o uns números semblants. El número 1 corresponia a la dona de Miquel Sellarés i el 2 a ell mateix. Ens reuníem en un local darrere l’església de Pompeia.
E.C. – Miquel Sellarès ha evolucionat cap a una altra banda…
M.E. – En Sellarès havia estat pujolista, després va ser del Carod-Rovira i ara és del Junqueras.
E.C. – Com creus que podrem reprendre el camí cap a la independència?
M.E. – Ens cal unitat. Amb això que intenta el Rufián, el que vol és que aquí només es presenti Esquerra. Però no passarà perquè al Junqueras no li agrada la idea.
E.C.- Tens tracte amb Oriol Junqueras?
M.E.- No, no el conec personalment. Ni al president Puigdemont tampoc. Amb Miquel Roca fa molts anys que no ens hem vist.
El teu pare i jo érem adversaris d’en Roca. No ens agradava perquè, d’entrada, no era nacionalista, tan sols era catalanista. Al grup de fundadors més puristes que estàvem en desacord amb l’auge de Miquel Roca i la línia més esquerranosa a CDC el roquista Jaume Camps ens va batejar com la “línia arnada”. El Pujol s’hi tornava dient-nos “línia arnada” quan ens queixàvem d’en Roca. L’Alfons Quintà, llavors corresponsal d’El País, ho va traduir com a “línea apolillada”, per evitar malentesos amb “línea armada”.
Quan el Casajoana i jo érem membres del Comitè Executiu de Convergència, hi va haver una remodelació, i es veu que en Roca va dir a Jordi Pujol que a tots dos no ens hi volia, que o un o l’altre. I com que el teu pare tenia més pes polític, jo hi vaig renunciar.
E.C. – Però el meu pare no hi va durar gaire més tampoc, va dimitir el 1980. Et va dir per què?
M.E. – Ell tenia una decepció molt grossa amb tot això del sector negocis. Fixa’t que cada cop que Pujol renovava el Govern, perdia qualitat. Els consellers eren cada cop més fluixos.
E.C. – Convergència l’ha pagat molt car, el protagonisme del “sector negocis”. El país ho ha pagat molt car.
M.E. – Jo m’he mantingut sempre fidel al projecte. Vaig passar de Convergència al PDECat i després a Junts. El 2016 vaig dir a Josep Rull que renunciar al nom de Convergència era una bestiesa.
El més fotut és el que va fer l’Artur Mas, i a aquest sí que el conec. A les eleccions catalanes de 2021 va fer campanya per l’Àngels Chacón del PdeCAT en lloc de per Junts. Aquests 77.000 vots van anar a la paperera i van impedir que la Laura Borràs fos presidenta.
E.C. – I com valores la presidència de Pere Aragonès?
M.E.- Fatal. Com tots els d’Esquerra Republicana. Estan venuts. Junqueras fa un paperot. Exigeix molt però al final sempre cedeix. Diu que faran una junta [consorci] de no sé què… Coses complicades. M’assabento de les notícies per la tele i la ràdio. A penes llegeixo ja, perquè em canso. Em foto vell, tu!
E.C. – Us vau imaginar al fundar Convergència que arribaria a ser tan important per al país?
- E. – Nooo, de cap manera! Si a Montserrat m’haguessin dit que Jordi Pujol seria president, l’hauria enviat al psiquiatre. Aquell dia en Sellarès i jo vigilàvem l’assistència. I no vam fer cap llista. Deuríem ser uns 80.
- C. – I ara hi ha centenars de persones que diuen que hi van anar!
M.E. – En un llibre se’ns va criticar fundar Convergència un dia que hi havia tanta gent a Montserrat. La nostra sala donava a l’atri i en algun moment vam haver de parar pel xivarri. Vam triar coincidir amb la celebració del 75è aniversari del Barça perquè sabíem que la policia no podria controlar tothom.
El dia 16 al vespre vam pujar amb el meu cotxe en Sellarès, en Joan Granados i un parent seu. De fet, a l’arribar ens van parar dos guàrdies civils de paisà i els vam dir que veníem per les Penyes. El garatge era el que després s’ha convertit en una gran cafeteria. Aquell vespre vam fer la primera reunió amb els democratacristians Miró Ardèvol i l’Anton Cañellas. Per les esquerres hi havia en Joaquim Ferrer; i en Sellarès, Pujol i jo pel grup d’en Pujol. Una setmana abans en Pallach havia fet la seva fundació també allà. No li va caldre la cobertura de les Penyes del Barça perquè no era tan conegut. Vam dormir a l’hostatgeria.
A Montserrat, qui va parlar més va ser Pujol, una mica Anton Cañellas i en Miquel Roca.
Les reunions de seguiment les vam fer al Centre d’Estudis Pastorals del carrer Rivadeneyra. I allà en Quim Ferrer d’en Pallach i en Miró i Ardèvol no es van entendre. Els de Pallach se’n van desmarcar, i a la llarga només ens vam quedar amb Unió.
E.C. Qui es va posar al capdavant d’aquest embrió de Convergència?
El primer comitè executiu de la primera Convergència encara clandestina consistia de 7 homes: Jordi Pujol, Miquel Roca, Josep Castaño, Francesc Gordo, Lluís de Carreras, el teu pare i un servidor.
El 22 de juny de 1977 el comitè vam visitar el president Josep Tarradellas a l’exili a França. S’hi van afegir Jaume Camps, que conduïa un bon cotxe i va portar en Gordo, en Castaño i en Casajoana. Jo anava en un altre cotxe amb en Lluís de Carreras, Josep Maria Cullell i algun més. Vam conduir tota la nit i després de descansar, vam presentar-nos a Saint -Martin-le-Beau, on ens hi vam trobar en Miquel Roca que havia dinat amb el president. I Roca se’n va anar, no es va quedar a la reunió amb tothom.
Jordi Pujol havia viatjat amb avió. Recordo que es va discutir molt amb Tarradellas. Tarradellas no tenia gens d’estima pel seu futur successor.
E.C.- Com us vau conèixer, en Jordi Pujol i tu?
M.E. – No ho recordo exactament. Jo estava implicat a impulsar l’escola catalana i ell em va demanar una cosa -no em facis dir què- i m’hi vaig negar. Però al final em va enredar per a que anés a la reunió de Premià. Al Jaume Casajoana el vaig conèixer a través de Pujol, ja que tots dos eren del CC (Crist Catalunya). Jo era d’un grup entre els que hi havia Acció Catòlica i en Casajoana ens va fer de mestre. Més endavant, quan va morir el meu pare d’un ictus als 70 anys, en Jaume va estar amb mi fins a les 3 o 4 de la matinada.
E.C.- En tot això que expliques, on són les dones? No hi havia dones?
M.E. – Sí, la Roser Capell [Roser Oller] és fundadora de Convergència. N’hi havia 2 o 3. Ja saps, als ’70 no era com ara.
E.C. – Com podem arreglar la manca d’unitat de l’independentisme?
M.E. – Que torni el president Puigdemont. I que plegui. Trobo a faltar el seu lideratge però mentre sigui allà no se sap. I que plegui en Junqueras també.
El Turull el veig molt bona persona. I per ser polític s’ha de ser una mica murri. Mira, el 1985, quan volíem evitar que en Miquel Roca es presentés a la reelecció com a secretari general adjunt, en Jordi Pujol ens va renyar al Josep Oriol Panyella, al Casajoana i a mi i ens va dir que teníem un sentit monàstic de la política. I jo li vaig respondre: És que cal ser un fill de puta per fer política?”
E.C. – Al propi Jordi Pujol li hauria anat bé una mica més de sentit monàstic. La corrupció al seu voltant li ha fet i ens ha fet molt de mal.
M.E.- Hauria estat estrany que no tinguéssim corrupció, sincerament. Molta gent es fica en política per fer calés.
Saps per què vam guanyar el referèndum del Primer d’octubre? Perquè els de Madrid no s’ho creien. No haurien posat la policia a picar-nos, sinó la ideologia, els diaris… És que ho tenen tot, tu!
Sort en tenim del president del Parlament. Amb la confiscació de les banderes catalanes als Jocs Olímpics d’Hivern l’únic que s’ha mogut és en Josep Rull. Del Govern català no en pots esperar res.
Em fa gràcia veure aquell d’Unió, en Ramon Espadaler, de conseller amb els socialistes, i en Miquel Sàmper també de conseller de Salvador Illa.
E.C. – I Carles Campuzano, un convergent pota negra, va ser conseller d’Esquerra!
M.E. – D’Unió el que sempre s’ha portat molt bé amb mi és en Duran i Lleida, però com a polític un desastre. Sabies que l’any 2000 al teu pare i a mi ens van donar la Creu de Sant Jordi gràcies a ell?
En Carles Duarte, secretari general de Presidència, em va comentar que me la donarien. Jo vaig contestar que no la volia si no li donaven també al Jaume Casajoana. Més endavant, Duarte em va dir que no, no, no.
Això de la nostra Creu de Sant Jordi es va desencallar gràcies al Duran Lleida, que ho va demanar al president. Suposo que Jordi Pujol tenia altres compromisos. Als fidels de la primera hora sempre ens donava per fets, i s’enfocava a guanyar gent de fora.
T’explico una anècdota: Quan el 1995 jo em postul·lava com a president de la mútua Quinta de Salut l’Aliança, vaig rebre una trucada de Palau, preguntant-me en què podien ajudar. Els vaig dir: “Només us demano que no em poseu bastons a les rodes”. Vaig ser nomenat.
E.C. – Quant a la teva vida personal, et penedeixes de no haver-te casat?
M.E. – Sí. Vaig estar molt enamorat. I al final ni ella ni jo ens vam casar mai. Clar que el fet de ser solter m’ha donat molta llibertat i he fet un munt de coses. Quan vaig estar a la Junta del Barça del Núñez, va ser del més divertit que he fet mai, sobretot els viatges amb les penyes. Els “meus” em van girar l’esquena pel Núñez. Mentres, la premsa deia que jo era la cirereta del Pujol al Barça! Anaven molt despistats.
Sabies que soc soci del Barça des de 1939 i tinc el número 5? Cinc! Me n’hi va fer el meu pare. Diumenge passat vaig anar a votar, m’hi va portar un amic.
Jo no he estat mai diputat, ni regidor, ni res. Pujol em va avançar un dia que no em posaria dins dels deu primers llocs de la llista per les municipals de Barcelona. I a mi ja m’anava bé perquè figurar a la llista per no sortir no m’interessava. M’hauria agradat ser regidor però no ho vaig demanar mai.
E.C. – Aquí rau l’explicació, Miquel! Els que més demanen són qui obtenen els càrrecs. Als ‘80 i ‘90 dominàvem a la Generalitat però a la ciutat de Barcelona trobo que ens va faltar ambició.
M.E. – A les primeres eleccions a la Generalitat restaurada el 1980 jo presidia una taula. El recompte va ser ràpid. Vaig anar a la seu del partit i els vaig dir: “Hem guanyat”. No s’ho creien.
E.C. – Tornant a l’Alfons Quintà, aquest personatge tan sinistre que va acabar matant la dona i suïcidant-se. Sort que el meu pare va morir abans i no ho va arribar a veure, eren molt amics.
M.E. – Era un paio molt estrany. Jo no n’era amic. Es veu que a Jordi Pujol tampoc no li agradava, però deia que Quintà era competent, i que l’únic capaç de controlar-lo era en Casajoana. Per això els va posar junts a fundar TV3 el 1982.
E.C. – Què opines de Pedro Sánchez?
M.E. – Molt llest, i amb força barra. No disposa de ningú amb cara i ulls a Catalunya, en Salvador Illa i prou. I sembla un empleat de funerària.
E.C. – Als anys ’70, vosaltres éreu indepes?
M.E. – Jo sí, el Pujol no. El teu pare no ho sé.
E.C. – El meu pare no perquè no ho veia possible.
M.E. – Doncs el Pujol, igual. Després s’hi ha tornat, d’independentista. Jo ho sóc des de sempre perquè el país només pot prosperar amb la independència. Si no, sempre estarem subjectes al que ens diguin des de Madrid.
E.C. – Alexandre Deulofeu va vaticinar que serem independents el 2029. Has d’arribar a centenari per a veure-ho! Moltes gràcies, Miquel, i continuarem xerrant aviat.
