Hi ha una descoberta una mica descoratjadora que hom fa relativament aviat quan freqüenta la política institucional: la intel·ligència no immunitza contra la niciesa. Persones perfectament formades, fins i tot brillants en el seu àmbit, poden defensar autèntics disbarats amb admirable seriositat si l’ambient, el partit, la pressió —o la simple anticipació de la pressió— els suggereixen que aquell dia toca sostenir allò. I, l’endemà, si cal, poden sostenir el contrari amb una serenitat igualment respectable. No és exclusiu d’unes sigles ni d’un país —seria massa fàcil i massa consolador— sinó una constant de la condició humana quan s’organitza en faccions i aprèn a confondre la lleialtat amb la suspensió del criteri.
Potser per això Hannah Arendt continua essent una autora inquietant. Com ja vam dir parlant de Tocqueville, hi ha pensadors als quals no s’acudeix tant per trobar-hi respostes com per mirar-s’hi, al mirall. I Arendt, com els bons miralls, no sempre afalaga. Té la virtut, més aviat antipàtica, de mostrar-nos fins a quin punt es pot viure envoltat d’informació, de discursos i d’opinions sense arribar pròpiament a pensar.
A diferència de molts teòrics de la política que poden especular des d’una relativa comoditat acadèmica, Arendt va pensar després d’haver vist el desastre de prop. Jueva alemanya, expulsada de la seva llengua i del seu món pel nazisme, exiliada primer a França i després als Estats Units, va dedicar bona part de la seva obra a una pregunta tan senzilla de formular com difícil de pair: com havia estat possible? Com havia pogut una de les civilitzacions més cultes i sofisticades de la història engendrar Auschwitz, els camps, la burocràcia de l’extermini i la fabricació sistemàtica de la mentida política?
La seva resposta no és mai simple, i faríem malament de convertir-la en eslògan. Però una intuïció la travessa de cap a cap: el gran perill modern no és només la maldat fanàtica, sinó la renúncia progressiva dels homes a pensar per si mateixos. O, dit amb menys solemnitat però potser amb més precisió: la facilitat amb què persones normals poden deixar d’examinar moralment allò que fan quan una maquinària, una disciplina o una causa els ofereix una coartada prou confortable.
Quan Arendt cobreix per a The New Yorker el judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem i en surt el famós concepte de la “banalitat del mal”, el que la impressiona no és trobar-se davant d’un Mefistòfil modern, sinó davant d’un buròcrata gris, administrativament eficaç i intel·lectualment vulgar. Terrible, sí, però terrible no tant per extraordinari com per ordinari. Eichmann no apareixia com un geni demoníac del crim, sinó com un funcionari amb excés de zel, llenguatge prefabricat i una pobresa esgarrifosa de consciència.
Convé no malentendre-la. Arendt no volia dir que el mal fos petit, ni disculpable, ni banal en les seves conseqüències. El que suggeria era encara més incòmode: que el mal més devastador podia executar-se sense grandesa tràgica, sense profunditat satànica, sense odi explícit cada matí davant del mirall. De vegades arriba amb formularis, protocols, cadenes de comandament i la tranquil·litzadora sensació d’estar simplement fent la feina encomanada. El mal, en les societats administrades, pot tenir la cal·ligrafia neta i el segell posat a l’hora.
Però si aquesta intuïció inquieta, encara ho fa més allò que la sosté: Eichmann no era només un home obedient; era un home que havia perdut el costum de conversar amb si mateix. Havia deixat de fer aquella operació elemental que Sòcrates convertí en una forma de vida: aturar-se, preguntar-se, examinar si allò que un fa podrà ser sostingut després davant la pròpia consciència. Pensar, per Arendt, no és acumular arguments per guanyar una tertúlia. És aprendre a no trair-se amb facilitat.
I aquí és on Arendt es torna especialment actual.
Perquè la seva gran preocupació no és només el totalitarisme com a fenomen històric excepcional. És una cosa més profunda: la fragilitat mateixa de la política quan deixa de ser un espai de pensament, paraula i judici entre ciutadans lliures. Per a Arendt, la política no és simple administració, ni gestió tècnica, ni l’art —més o menys barroer, més o menys tecnificat— d’aconseguir que els teus manin més que els altres. La política, en el seu sentit noble, és l’espai on homes i dones diferents aprenen a conviure parlant, discrepant i persuadint-se sense destruir-se. És una idea molt grega, gairebé socràtica, i amb Tucídides de reüll: la civilització comença quan acceptem discutir a l’àgora abans que matar-nos al camp de batalla.
Aquesta concepció, tan noble com exigent, demana una condició prèvia: que la realitat no hagi desaparegut del tot. No parlo de la Veritat absoluta amb majúscules —sobre la qual probablement discutirem fins a la fi dels temps, com ja presentíem entre Weil i Plató— sinó d’una veritat més modesta i més imprescindible: la factual. El simple acord sobre què ha passat, què s’ha dit, què s’ha fet, qui ho ha fet i amb quines conseqüències. Perquè no es pot deliberar racionalment sobre què convé fer si abans ni tan sols acceptem que hi hagi un món comú sobre el qual discutir.
Aquest és, probablement, un dels punts més arendtians del nostre temps. Vivim envoltats de dades, xarxes, tertúlies infinites, experts instantanis i opinadors de guàrdia. Mai no havia circulat tanta informació, i mai no havia semblat tan difícil discernir on acaba el fet i on comença el relat, on mor la informació i on neix la propaganda. No és que la política hagi descobert ara la mentida —siguem seriosos: mai no ha estat un monestir cartoixà de veracitat radical—, sinó que s’ha estès una cosa més corrosiva: la sospita que els fets mateixos són negociables si el relat propi ho necessita.
I quan això passa, advertiria Arendt, la democràcia entra en zona de risc.
Perquè la democràcia no pot sobreviure només votant. Tocqueville ja ens havia ensenyat que necessita mores: hàbits, costums, disposicions morals que sostinguin les institucions quan la lletra de la llei no arriba. Arendt hi afegeix una altra exigència: necessita ciutadans capaços de jutjar. No només d’opinar, que això ja ho fem amb una abundància que frega el prodigi. Jutjar vol dir escoltar, contrastar, imaginar el punt de vista de l’altre, dubtar del propi bàndol quan cal, i estar disposat a portar-li la contrària quan el propi bàndol s’equivoca. Potser aquesta és una de les formes més rares de patriotisme democràtic.
Aquí Arendt retroba explícitament Sòcrates, però no el Sòcrates de manual escolar, fossilitzat en bustos i frases de selectivitat, sinó el ciutadà molest que es negava a deixar de fer preguntes. El que preferia incomodar la ciutat abans que deixar-la dormir tranquil·la en les seves certeses. Pensar és això: no resignar-se a viure de consignes, no confondre la fidelitat amb l’obediència mental, no permetre que el grup pensi en lloc nostre perquè pensar sol cansa, exposa i, de vegades, complica la carrera.
Confesso que aquest punt em sembla particularment incòmode per a qualsevol que hagi passat per la política institucional. Tots sabem —o hauríem de saber— que cap partit viu gaire còmode amb els seus socràtics interns. Són útils en els homenatges, en els pròlegs i en les cites de campanya, però molesten força quan aixequen el dit a la reunió i diuen que potser allò que estem a punt de defensar no s’aguanta ni moralment ni intel·lectualment. La maquinària sempre prefereix l’argumentari al judici. És més ràpid, més disciplinat i, sobretot, dona menys disgustos.
Però una democràcia feta només d’argumentaris acaba assemblant-se massa a una litúrgia sense fe. Tothom sap quan ha de respondre, quines paraules ha de pronunciar i contra qui s’ha d’indignar. El problema és que, en aquesta mena de cerimònies, el pensament hi fa més aviat nosa. I sense pensament, la llibertat es degrada en reflex condicionat.
La mateixa Arendt és incòmoda també per una altra raó. Jueva i conscient fins al moll de l’os de la necessitat històrica d’un refugi per al seu poble després de la Shoah, no va convertir mai aquesta pertinença en una dispensa del judici crític. Fou severa amb certes derives del sionisme polític i advertí dels riscos morals de tot nacionalisme quan deixa de sotmetre’s al límit, a la proporció i a la pietat. Això la fa especialment difícil de manipular davant la tragèdia d’Orient Mitjà. No perquè ens ofereixi una consigna fàcil —Arendt no serveix gaire per a això— sinó perquè ens recorda una lliçó duríssima: el sofriment històric no immunitza automàticament ningú contra l’error moral. I una causa justa pot començar a perdre la raó quan l’exercici de la força oblida que l’altre, fins i tot l’enemic, continua essent algú.
Tucídides ja havia observat alguna cosa semblant quan descrivia com, en temps de guerra civil, fins i tot les paraules canviaven de significat: la prudència passava per covardia, la moderació per feblesa, i el fanatisme per virtut. No costa gaire, si hom és honest, reconèixer alguns ecos contemporanis d’aquesta malaltia antiga. El primer símptoma de la barbàrie no sempre és l’esclat de la violència; de vegades és la corrupció del llenguatge que la prepara.
Potser aquí Hannah Arendt deixa definitivament de ser una autora interessant per convertir-se en una autora inquietant. Weil ens havia recordat que sense atenció a la realitat la veritat se’ns escapa. Tocqueville ens havia advertit que sense mores les institucions queden buides. Arendt ens força a afegir-hi una tercera exigència: sense pensament i sense judici, la democràcia es converteix en una successió de mecanismes correctes habitats per consciències mandroses.
Convé no exagerar, naturalment. Les democràcies liberals actuals tenen una resiliència considerable, i no sembla imminent cap apocalipsi totalitària a la cantonada. Encara hi ha jutges, premsa, universitats, funcionaris decents, oposicions, controls i ciutadans que s’entesten a no empassar-s’ho tot. Tampoc no cal confondre cada símptoma de decadència amb la fi de Roma, temptació molt humana i periodísticament rendible. Però potser tampoc convé menystenir els petits deterioraments graduals. Les societats rarament s’enfonsen de cop; més aviat s’erosionen lentament, gairebé imperceptiblement, fins que un dia descobreixen que allò que donaven per garantit ja no hi és.
La pregunta, doncs, no és només si tenim institucions prou fortes, lleis prou precises o mecanismes electorals prou nets. La pregunta és si encara tenim ciutadans disposats a pensar quan pensar surt car; a dir la veritat factual quan la veritat perjudica els nostres; a jutjar amb coratge quan la consigna ens estalviaria la incomoditat; a conversar amb nosaltres mateixos abans d’obeir allò que toca obeir.
Al capdavall, potser la democràcia no comença a perillar quan apareixen grans monstres. O no només. Potser comença a perillar quan massa gent corrent, intel·ligent i respectable, decideix que pensar és una nosa, que jutjar és arriscat i que la consciència pot delegar-se sense massa conseqüències.
I si Hannah Arendt encara ens inquieta avui és precisament perquè ens obliga a mirar-nos al mirall i demanar-nos si no estem, a poc a poc, acceptant aquesta delegació.
