No descobriré res de nou als lectors si escric que les classes mitjanes i treballadores ens sentim atrapades entre la paret de la creixent pressió fiscal i el deteriorament generalitzat del sistema democràtic i els serveis públics. Si bé als països veïns també s’eixampla la distància entre els administrats i els seus representants, la nostra subordinació colonial i opressió cultural agreuja tal disfunció fins a nivells insuportables.
Catalunya va enrere. L’enganyós creixement econòmic d’un 2,7% el 2025 va lligat a un fort augment de població immigrada poc qualificada i no incorpora guanys en productivitat. Els serveis públics estan desbordats i els seus professionals, mal pagats. Els escolars catalans es van estavellar a les proves PISA, puntuant fins i tot per sota d’Espanya en les tres categories avaluades: Matemàtiques, Lectura i Ciències. Això no s’arregla posant Mossos a les aules.
Mentre ens esclafi la llosa d’un dèficit fiscal per sobre dels 22.000M d’€ l’any, no s’arreglarà res. En aquest sentit, el fallit acord de finançament d’Esquerra Republicana hauria estat contraproduent. Oferia molles a canvi d’aparcar la qüestió durant un altre parell de dècades –si no ens independitzem abans.
La regressió democràtica que els catalans patim de forma accelerada a partir de la tardor de 2017 va camí de metastatitzar-se a tot l’Estat. Fins i tot a la Villa y Corte escriuen ara llibres sobre la degradació institucional. Esclar que des de la mentalitat imperial dels autors espanyols, la repressió al procés entra en la normalitat democràtica, i en canvi se’n desvien les tímides passes (forçades) de reconciliació per part del PSOE. Sobretot, ells fan escarafalls als pactes amb Junts i en concret, amb l’enemic públic número 1 de l’Estat, el president Carles Puigdemont. En el seu imaginari és incompatible amb la democràcia pactar i molt menys atorgar l’amnistia a qui, en la seva opinió, és un veritable delinqüent per haver provat de trencar Espanya.
Tots els partits catalans saben que el país està condemnat a la decadència si no hi ha un cop de timó, democràtic i econòmic. Encara tenim el president i dos consellers de l’1-O a l’exili, líders inhabilitats, i independentistes assetjats i intimidats per la Toga Nostra. Salvador Illa no hauria estat elegit president en unes eleccions lliures i justes. Ell ho sap, i nosaltres també. A Barcelona patim alcaldes amb qüestionable legitimitat democràtica des de 2015. Tot això es nota. I tant si es nota!
Als partits espanyols la situació ja els està bé, fins al punt que Salvador Illa és incapaç de contradir en res les consignes del PSOE i l’Estat. Això el converteix en el més inútil president de la Generalitat des de 1980. Enmig d’una profunda crisi catalana multinivell, Illa “ven” estabilitat. Parla com un dictador qualsevol.
Què ens fa falta per dir prou i plantar-nos? Què pensen fer, per exemple:
- Els pacients en llargues llistes d’espera, els dependents sense cobertura i llurs famílies.
- Els joves educats a escoles públiques mediocres, conscients que es graduen amb desavantatge per a competir a la societat de la informació.
- Els usuaris de Rodalies, inclòs qui no troba pis de lloguer prop de la ciutat perquè les esquerres encara creuen en polítiques de control de lloguers fracassades a tot el món.
- Els autònoms i petits empresaris víctimes de morositat, obligats a finançar l’Estat amb l’IVA (i assumir interessos de demora) de factures impagades perquè Espanya incompleix la Directiva europea que l’obliga a eximir-los de declaració.
- Els empresaris ofegats per les càrregues fiscals més altes de l’Estat, la desinversió crònica en infrastructures, la feixuga burocràcia i un preu de l’electricitat industrial el doble que a França. Mentrestant, els retards administratius i l’obsolescència de la xarxa elèctrica frenen nous parcs solars a l’autonomia amb menor producció de renovables en relació al consum energètic total.
- Els catalans a peu de carrer, maldant per arribar a final de mes amb sous i pensions que no hi arriben.
- Els catalanoparlants que reben agressions lingüístiques constants i impunes, i veuen com els seus fills tornen de l’escola amb immersió lingüística parlant i jugant en castellà.
- Els demòcrates i independentistes que volen viure en català en un país lliure, i amb estàndards democràtics europeus.
Els independentistes volem tornar a governar a casa nostra. Què podem fer?
(Una pista: la solució no és una aliança amb les esquerres tronades, catalanòfobes i antisemites de la metròpoli espanyola).
El camí ens el marca el tsunami democràtic (aquest sí) del triomfant Péter Magyar amb el seu partit Tisza a Hongria. Hauríem de posar el focus en: Unitat independentista, recuperar l’Estat de Dret -inclosa la lluita contra la corrupció (no ens oblidarem de la DGAIA)-, cost de la vida, educació i salut.
Ja triguem.
