Davant el bloqueig del petroli imposat pels Estats Units de manera tan salvatge com darrerament acostuma a fer a tot arreu, en aquests moments a Cuba falta de tot el que és essencial per a la vida diària de la seva gent: no tenen combustible, ja de sempre escàs, i en alguns llocs no tenen ni aigua potable, la llum elèctrica apareix amb comptagotes, els aliments són escassos, falten medicaments. Ara el mandatari Trump diu que pot fer el que vulgui, amb una Cuba al caire del colapse. La seva prepotència barroera no té límits.
No és la primera vegada que això passa, però aquesta vegada el mal que pateix el poble de Cuba és més catastròfic que mai. Tant que a les fosques o a la llum d’una espelma, la gent, tot i estar acostumada a tota mena de calamitats, ha començat a protestar. No poden més. La preciosa illa caribenya cau a trossos davant del món. Però el món ja no sap on mirar sense que la cara li caigui de vergonya i experimenti un sentiment d’impotència davant de follies desfermades aquí i allà.
Conec una mica el tarannà resistent dels cubans i crec que és un abús per part dels seus governs, que han demanat i demanen massa a aquesta gent idealista que, tot i que sens dubte desenganyada davant la realitat que s’ha acabat imposant, cada dia que passa ha de fer un esforç per aguantar-se dreta.
Vaig viatjar a Cuba l’any 1998, l’any en què es complia el centenari de la seva independència. Abans de marxar, amics que hi havien estat em van aconsellar que a la maleta hi portés pastilles de sabó, llapis, bolígrafs, que tindria moltes ocasions per obsequiar els amics que hi faria amb aquests tresors per a ells. I així va ser.
Ja fa anys que Cuba és un bell escenari, si bé decadent, d’una cultura que corre el perill de desaparèixer tal com s’ha fet a ella mateixa d’ençà una revolució que se’ls ha quedat als dits. Una dictadura és una dictadura, i es podia preveure la corrupció, en totes les dictadures n’hi ha, ho porta el mateix règim que viu instal·lat en la retòrica i la coherència és un bé moral escàs.
En el meu viatge a Cuba per motius culturals: recerca de les expressions de la religiositat cubana lligada a les cultures negres que van portar els esclaus de l’Àfrica, vaig tenir ocasió d’admirar tant el capteniment de vells comunistes com el de vells dissidents: gent honesta de cap a peus, i resistents per coherència amb les seves idees. En vaig deixar memòria escrita al llibre Estampes de Cuba, llibre de viatges testimonial d’un paisatge de paradís, però, sobretot, de la gent que hi vaig conèixer i de tot el que hi vaig aprendre en humanitat resistent.
