Les dones trans* continuen sent les principals víctimes de les formes més extremes de violència contra les persones del col·lectiu LGTBI+. Arreu del món són assassinades pel simple fet de ser qui són, i aquesta violència s’acarnissa especialment amb les dones trans* migrants, racialitzades i de classe treballadora, on la transfòbia s’entrecreua amb el racisme, el masclisme i el classisme. A Catalunya, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia va registrar durant el 2025 un total de 91 incidències de transfòbia contra persones trans, un col·lectiu que, a més, continua patint una elevada infradenúncia. Això significa que la violència que coneixem és només la punta de l’iceberg.
Però aquesta realitat no es manifesta només en les agressions físiques. També es tradueix en obstacles quotidians per accedir a la salut, a l’habitatge, al mercat laboral o, senzillament, per viure l’espai públic sense por.
I, malgrat tot, les dones trans* han estat al capdavant de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI+. Com recorda Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma Trans, «Les que érem a la primera línia d’aquelles manifestacions érem les dones trans». Una afirmació que ens recorda una realitat sovint invisibilitzada: moltes de les llibertats que avui gaudeix el conjunt del col·lectiu també són fruit de la seva resistència.
És en aquest context que cal parlar del passing.
Parlar de passing és incòmode. I ho és perquè el mateix concepte neix d’una mirada binària i cisnormativa. Pressuposa que existeix una manera “correcta” de ser percebuda com a dona o com a home i, implícitament, estableix una jerarquia entre les persones trans*: les que són llegides com més properes al cànon cisgènere i les que no.
Des d’aquesta perspectiva, el passing és un concepte problemàtic i fins i tot discriminatori. La identitat d’una dona trans* no depèn de la seva aparença, de la seva expressió de gènere, de si pren hormones, de si s’ha sotmès a cirurgies o de si encaixa en uns determinats cànons de feminitat. No existeix una única manera correcta de fer el trànsit. Hi ha tantes transicions com dones trans*. Tanmateix, renunciar a parlar de passing seria ignorar una realitat: per a moltes dones trans*, no és un ideal estètic, sinó una estratègia de supervivència.
Ser percebuda com una dona cisgènere pot reduir les probabilitats de patir insults, agressions, discriminació laboral o situacions humiliants. Per això, la recerca del passing sovint no respon a un desig d’encaixar, sinó a la necessitat de protegir-se. La bellesa i l’adequació als cànons de feminitat acaben convertint-se en un escut davant la transfòbia.
Aquesta realitat també explica la pressió estètica extrema que suporten moltes dones trans*. En una societat que continua qüestionant la seva identitat, la feminitat es converteix sovint en una prova permanent, una exigència que sembla que hagin de superar cada dia per poder existir amb una mica de pau. Se les empeny a perseguir una bellesa gairebé inabastable, no tant per complaure els altres com per reduir el risc de ser discriminades, assenyalades o violentades.
Però aquesta exigència és una trampa. Si una dona trans* té passing o és considerada molt atractiva, sovint és hipersexualitzada, fetitxitzada i reduïda al seu cos, com si el seu valor depengués només de la mirada aliena. Si, en canvi, no encaixa en els cànons de bellesa o la seva condició de trans és visible, augmenten les possibilitats de patir insults, exclusió o agressions.
Al capdavall, les dones trans* acaben atrapades en una contradicció que moltes dones coneixen bé: facin el que facin, sempre sembla que estigui malament. Si són massa femenines, són sexualitzades; si no encaixen en els ideals de bellesa, són qüestionades o menyspreuades. En el cas de les dones trans*, aquesta doble exigència es veu encara més agreujada per la transfòbia. El problema no és la seva aparença, sinó una societat que continua decidint quines dones són prou acceptables per merèixer respecte, seguretat i drets.
Cap dona hauria de necessitar la bellesa com a escut. La llibertat no consisteix a aconseguir un passing perfecte, sinó a poder existir sense por, sense haver de demostrar res i sense que els drets depenguin de com ens llegeixen els altres.
