Benvolgut professor Soldevila,
Hi ha una llum i una estació que li van esplèndidament bé al petits jardins de Barcelona, no us sembla?. A primera hora del matí d’un dia de tardor, amb la llum vagament descolorida d’unes hores mandroses i el gebre ensenyorit de les entranyes de les plantes i flors, el jardins de ciutat suen silenci i melangia, coberts d’un tel fantasmal alpí, una mica rude.
M’agrada entrar al vell casalot de la Universitat de Barcelona pel seu vestíbul majestuós, travessar-lo ràpid i dirigir-me vers la llum que s’intueix al final, un jardí d’arbres centenaris que és una barreja de sensacions i somnis. Quin jardí més estrany! Deu ser l’únic lloc a Barcelona on conviuen bellaombres, iuques i cedres de l´Himàlaia amb alzines, garrofers i oliveres, buscant sempre aquell punt d’anarquia controlada. Un jardí d’ombres d’una elegantíssima subtilesa i de remors llunyanes on tan sols el petit estany, al seu bell mig, s’atreveix a trencar una calma que sembla perfecte. Rodejat per una tanca de pedra, acompanyada sempre per brucs i boixos, esbarzers i galzerans, marxívols i flors de cucut, i amb l’heura i la molsa jugant a cuit d’amagar per tots els seus racons. L’enjogassada lluita de l’aigua i la matèria. Només l’espantós afegitó d’un edifici horripilant que van incrustar-hi ara fa uns anys al costat del carrer Aribau trenca un harmonia gairebé sensual.
Un oasi amb la seva petita història, que té l’origen en el jardí botànic creat l’any 1784 per la donació del marquès de Ciutadilla, i en el de 1830 del Reial Col•legi de Farmàcia de Sant Victorià del carrer d’Escudellers, que van ser trasplantats al convent del Carme, futura seu de la vostra Universitat, quan Barcelona va poder recuperar-la després que el Borbó la suprimís i la traslladés a Cervera, en el primer genocidi cultural que hem viscut. Després arribaria l’encàrrec a Elies Rogent, que aixecaria l’edifici que coneixem. Però excuseu-me, a qui li explico aquestes coses! En canvi, potser ningú no us ha avisat encara que l’any 1995, el centenari del vostre naixement, quan el jardí per fi va obrir-se al públic, li posaren el vostre nom.
Quan fóreu professor d´Història de Catalunya els anys 30, devíeu passejar-vos-hi sovint, potser enyorant la bellesa salvatge dels jardins anglesos o suissos i les seves praderies de gespa humida, potser repassant mentalment algun detall de les campanyes de Pere el Gran, potser, simplement, embadocat, mirant els salts de les granotes de la bassa o les hortènsies d’hivern, amb les seves fulles ovals i carnoses. Quan Baltasar Porcel va entrevistar-vos per Serra d´Or li confessaríeu una de les vostres grans passions, el gaudi de la contemplació de la natura, tot citant Emerson: “La natura resta sempre fidel a aquell que ha sabut servir-li fidelitat”. Un cita excel•lent: la natura resta fidel, però i Catalunya? Resta fidel Catalunya a aquell que ha sabut servir-li fidelitat?
“Ambició meva fóra que aquesta obra pogués contribuir, dins l’esfera que li és pròpia, a trobar l’expressió justa i plena de la nostra consciència com a poble: expressió no sols de cara a nosaltres mateixos, sinó també de cara als altres homes –estímul i requesta a l’acompliment de la sentència de Goethe: Cap Nació no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se ella mateixa”. Amb aquesta arrencada fenomenal de la vostra Història de Catalunya de l’any 34 trinxàveu un passat confús i dèbilment explicat, de consistència blana, de mites de fang, de vagues llegendes. I ho fèieu amb la consciència clara d’aportar la vostra contribució al que sempre vau defensar: “Fer de Catalunya un país normal”.
Havia de fer-ho algú. Com podíem aspirar a la normalitat sense una història normal? No estava fent Fabra el mateix amb la llengua? No calia recuperar el passat, entès com el principal senyal d’una identitat nacional, per veure-hi reflectida l’ànima d’un país? No era la cultura, i sobretot la cultura històrica, l’element formador més important pel projecte de pàtria que anhelàveu? A aquesta normalitat vau dedicar-hi la vida, al fet no només de sentir-nos poble sinó de reconèixer-nos poble al llarg del temps. Vós vau ser-hi fidel sempre; vam restar fidels nosaltres a vós?
Durant anys, massa anys, va caure sobre vós el tòpic tronat i miserable d’historiador de “la vella tradició romàntica”. És clar, així alguns dels qui van voler menystenir la vostra obra podien aparèixer com a renovadors i progressistes, com assenyats, com a neutrals, com a dolçament peninsulars i integradors, com a moderns i avançats. Ho va dir Rovira i Virgili, a qui vós mai vau deixar d’agrair-li l’esforç colossal del seu ambiciós retaule històric: “Curiós el cas d’alguns joves historiadors de la història catalana, mostren més que un criteri objectiu, una prevenció contra el punt de mira nacional de la història”.
Cada esglaó del futur del nostre país, tan fràgil, depèn del costat en què un batalla. I uso deliberadament el verb batallar en lloc de treballar. Vós participàveu d’un projecte, d’uns valors i d’uns ideals, i en al seva defensa, vau batallar de manera esgotadora. La formidable generació republicana –tant se me’n dóna si noucentista, antinoucentista o neonoucentista- que teixia una nova xarxa per Catalunya, una xarxa d’arrossegament enlluernadora, ho feia sabent-se la primera generació que trencava amb l’espanyolitat i la castellanització, senzillament perquè descobria, d’una manera tan clara com la llum d’un dia de tardor al jardí de la Universitat, que aquest era un altre país.
Naturalment, aquesta normalitat tenia un preu; per a vós, arraconar-vos a les lleixes dels clàssics oblidats –i superats-. Durant anys, massa anys. Fins que nous historiadors han alçat de nou el vostre nom i han tornat a situar-vos allà on us correspon: el de màxim historiador de Catalunya. “Per Ferran Soldevila , la interpretació històrica de Catalunya és: “Catalunya debatent-se en el dilema: o separar-se d’Espanya o dirigir Espanya”; si comparem la vigència d’aquesta explicació històrica amb d’altres, com ara l’existència d’una dialèctica seny-rauxa en el caràcter del poble català, no caldrà insistir en quina és la interpretació superada”, ha deixat escrit l’Enric Pujol, un historiador amb qui estic convençut voldríeu tenir-hi una llarga conversa. Però aneu amb compte, perquè sap més coses de vós, que vós mateix.
Nascut a Barcelona, fill de Notari, germà de Carles, l’escriptor, deixaríeu els estudis de Dret per abraçar els de lletres i assistir als famosos Estudis Universitaris Catalans. Teníeu llavors gaire temps lliure per venir a donar una volta pel jardí? Ja hi era l’immens ginkgo, que es daura de dalt a baix per rebre la tardor, i segur que els teixos, a la primavera, procuraven una ombra suau. Però no deuria ser fàcil robar hores a l’estudi, tenint de mestre Rubió i Lluch. “Home de passió i acció”, com us definiria Triadú, és marejant citar els vostres treballs des que vau doctorar-vos a Madrid amb La reina Maria, muller del Magnànim. Als 35 anys, ja havíeu redactat la Història de Catalunya per a l´Associació Protectora de l’ensenyança, L’esperit bel•licós dels catalans (ah! qui el reedités!) i desenes de biografies, poemes, tragèdies, a més de ser un actiu col•laborador a La Publicitat i la Revista de Catalunya (que dirigiríeu després de Rovira).
En aquest punt de la vostra maduresa, arribaria l’encàrrec de Cambó –qui podia ser sinó ell?- perquè escrivíssiu la història de la nostra pàtria. Durant cinc anys, els més intensos de la vostra vida, confessaríeu després, us dedicaríeu de ple a aquella obra. Aleshores sí que ja no teníeu temps per entrar al jardí, com a molt deuríeu sentir raucar els gripaus de lluny. Compaginàveu aquella obra amb les classes a la Facultat i a l´Escola de Bibliotecàries, i amb els articles, els assaigs i la co-direcció de la Revista de Catalunya. Sovint la jornada s’acabava a les 2 de la matinada. Els dies anaven passant, i amb ells les primaveres i les tardors, i queien reis i dictadors i arribaven presidents, i una mica més tard entrava en aquells murs una mica lànguids l’aire renovat de la Universitat Autònoma del vostre amic i company de partit, Bosch i Gimpera, on ocuparíeu la primera càtedra d’Història de Catalunya.
Però de sobte, el dia de Sant Jordi de 1934 el país callà, perquè tenia a les mans la seva primera història normal. No sé si va ser aleshores que Guansé va escriure això de vós: “Gran cosa és que el nostre màxim historiador sigui poeta. Això haurà fet que si considera la història com una ciència, la tracti també com un art; que a la precisió que, com a historiador, li cal per a perfilar la frase; uneixi constantment la gràcia; que de l’estudi dels textos antics, no en surti carregat de fòssils i d’arcaismes que li encarcarin la prosa, sinó victoriós, amb un botí de girs i d’expressions que enriqueixen l´idioma i que l’ajuden a ésser clar i mal•leable… Però el poeta l’afavoreix també en la sensibilitat, fa que ens interessi, colpint-nos, estimulant-nos, i que ens emociona així com si haguéssim tingut una obscura participació en els fets que narra i ens obligués a sentir-nos-hi misteriosament compromesos”.
La vostra prosa colpia, sí, i aquest és sens dubte l’altre atractiu immens dels vostres treballs i, de fet, el motiu que els puguem llegir avui amb el mateix plaer. Un deixeble vostre, Coll i Alentorn, no dubtà a afirmar que sou “el millor autor de prosa historiogràfica que hem tingut de Ramon Muntaner ençà”. Tant se val, fou així com per fi ens reconeixíem un poble normal, tant normal com qualsevol altre, amb l’arribada dels grecs i dels romans, de Guifré i de l’abat Oliva, de Roger de Llúria i de Martí l´Humà, dels segadors i dels últims defensors de la ciutat de Barcelona, aquell 11 de setembre del que ara, benvolgut professor Soldevila, aviat farà 300 anys.
Personalment, un llibre de vós m’atrau per sobre dels altres, les “Hores angleses”. Amb les “Cròniques europees” de Crexells i “Aquell verd anglès” de Pi i Sunyer, són tres llibres que podrien agrupar-se en un de sol, “Anglaterres”. Una delicada i elegant anglofília, va apuntar Joan Fuster, perfumava aquells anys i aquella generació. S’esqueia molt bé al vostre tarannà, fins al vostre físic, ossut, magre, rovellat. I al vostre hipocondrisme i aquell posat una mica distant, de sentiments ofegats, flegmàtic, com petrificat amb una tassa de te als llavis. Aprofitaríeu aquella estada a les illes per escriure’n un dietari, que aniríeu publicant a La Publicitat i que acabaria editant-se l’any 38, al bell mig de la guerra. “Una mena de tendresa jovençana hi havia als aires”, vau anotar d’aquells anys que deixarien en vós una estela inesborrable. Quedava lluny el jardí de la Universitat, i el seu record s’empetitia enmig d’aquells prats oberts al cel i al vent, però el vostre compromís era el de sempre, la vostra fidelitat, la mateixa.
Admirat professor Soldevila, quina feinada! Us encalçà la guerra i l’exili, i avui sabem moltes més coses de vós del que potser hauríeu volgut que sabéssim gràcies a l’edició dels vostres diaris d’aleshores, encara que res no diguéreu del prohibit amor amb Rosa Leveroni. L’any 1943 tornàveu a Catalunya i, depurat i allunyat de la càtedra, ja no poguéreu entrar al vostre jardí, que restava confinat darrera unes parets més grises i decadents que mai. El país normal que somniareu un dia s’havia transformat en el més anormal que haguéssim pogut arribar a imaginar en el pitjor dels malsons.
Però seguíeu infatigable. “Cada poble crea el seu destí”, vau afirmar, i vós seguíeu entossudit en deixar fixat el testimoni històric del vostre. Alhora que donàveu suport als primers inicis de la resistència, anirien arribant l’enciclopèdica Història d’Espanya, escrita originalment en català o l’ampliació de la mítica Història de Catalunya d’abans de la guerra, en paral•lel a nous llibres de poesies o estrenes teatrals com L’hostal de l’amor. No vau creure mai massa en aquell rumor que us feia candidat a la Presidència de la Generalitat arran de la dimissió d´Irla, i que no us va distreure ni un segon de les grans síntesis: Un segle de vida catalana i Història dels Catalans. Però sí que vau sentir un dolor amarg al pit quan, any rera any, el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes passava de llarg del vostre nom.
Ensopegar la visita al jardí de la Universitat amb un ruixim és una benedicció. Veure caure les fulles torrades dels arbres barrejades amb l’aigua, amb un soroll com de vidre de fons, transformen l’escena en una postal en blanc i negre, pàl•lid reflex de l’arrogant jardí d’ombres verdes de l’estiu. Uns ulls d’argent us observen, quiets, durs, són els gats que s’amaguen de la seva enemiga. La ciutat, fora, gelosa, gruny. Dol allunyar-se d’aquell espai de civilitat. Tant com dol allunyar-se de la infantesa. I dels llibres que ens ha fet com som.
Suposo que el meu pare no s’enfadarà si us explico un dels seus grans secrets. A la seva biblioteca té separats els llibres que més s’estima: Solitud, Mort de Dama, Les històries naturals, Marines i Boscatges, El destí es diu Clotilde, Disraeli, Bearn, Camí de Sirga, però també L’Illa misteriosa, Una cançó nadalenca, Les aventures de Tom Sawyer, El llibre de la jungla, En Massagran i La rosa i l’anell,. És fascinant com recordem sempre els llibres que vam llegir de joves. Un dels seus més preuats tresors, és la Història de Catalunya. Primeres lectures, el llibre que us encarregà l’Associació Protectora d’Ensenyança, que sortiria publicat un any abans de la vostra Història, el 1933, i que vau redactar pensant en el vostre fill, Gerard. El pare va llegir-lo essent un nen. Li parlàveu a ell, i a en Gerard i a tots els infants de Catalunya, i els explicàveu en paraules entenedores, tal i com després faríeu el mateix per als adults, el meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, Indibil i Mandoni, els abats Guarí i Oliva, la funesta batalla de muret, on us aturàveu per a demanar-los que es fixessin en el gravat que acompanya el text, un cavaller amb el seu cavall caigut que es defensava encara valerosament i cridava: “Jo sóc el rei!”, la llegenda de Jaume I i l’oreneta, que ordenà que fins que no alcés el vol, ell no desmuntaria la tenda on hi havia fet el niu; el desafiament de Pere el Gran amb Carles d´Anjou; l’èpica dels grans almiralls catalans, amb Roger de Llúria, i els catalans a l’orient; la Crònica de Muntaner – un dels vostres Evangelis, veritat?- i els ducats d’Atenes i Neopàtria on va ressonar la nostra parla per admirar la bellesa del Partenó, “la més rica joia que al món sia”. I el capítol de la bandera invencible, quan Jaume li en fa entrega al seu fill Alfons, dient-li: “Fill, jo us dono la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la qual té un singular privilegi, que mai, en cap camp de batalla on la nostra bandera reial hagi estat, mai no fou vençuda ni desbaratada”. I continuàveu amb Elisenda de Montcada, la reina de Pedralbes, i aprofitàveu per alliçonar-los “ja us ho he dit abans: el nostre poble ha estimat sempre la llibertat. Mentre va tenir reis propis, reis catalans, va ésser un poble lliure, perquè ells, com a catalans que eren, estimaven també la llibertat”, quan arribava el moment que la dinastia catalana tocava a la fi, amb Pere el del Punyalet i el rei Martí; els Trastàmara, la guerra dels segadors, amb l’escena de Pau Claris al llit de mort, agonitzant, a qui vós presentàveu com el pare, el protector, el defensor i l’alliberador de la pàtria; i l´11 de setembre, amb Casanova, Moragues i Bach de Roda, que caigué cridant: “Que visca sempre la pàtria!”. Tot semblava perdut, per sempre, però us cuidàveu d’alertar-los: “Catalunya, en lloc de morir, va renéixer…” i d’aquella renaixença citàveu Verdaguer, Guimerà, Maragall, Costa i Llobera, Joan Alcover i Teodor Llorente i entre els polítics, el més gran de tots, l’Enric Prat de la Riba.
“Altres grans homes hi ha hagut. D´altres n’hi ha encara. Esperem que d´altres n’hi haurà. Qui sap? Potser entre vosaltres mateixos, que acabeu de llegir aquest llibre. Veiam, veiam, qui de vosaltres farà més per la glòria i la grandesa de Catalunya.” Així acaba el llibre. El pare, en una ortografia de criatura, vacil•lant i maldestre, castellanitzada, hi té apuntat, a mà: “Visca Cataluña. Viscaaa!”. Estimat senyor Soldevila, no sabria trobar un millor elogi per a vós.
Ben atentament,
