Mireu, la temporada ja estava tancada i barrada, tot resultat o gol o canvi de veterà per novell per veure si apunta maneres, és pur efecte estadístic, a benefici d’inventari. Tota tensió va quedar a Roma, exorcitzada mentre Puyol aixecava la Copa que porta gravat el nostre nom, i reduïda a cendres en tantes celebracions particulars o col·lectives, i ahir es tracta de d’una costellada més (a la ràdio deien que mariscada i que pagava el míster, i bon profit els faci que a Coruña el que és difícil és trobar marisc dolent), i si hem de parar atenció en l’alineació d’ahir és més per a fixar-nos en els que poden ser susceptibles de transferència (Martín Cáceres, Gudjohnsen, Sylvinho, Hleb, i fins i tot Eto’o i Bojan), que ara no hi ha més divisa que el magis ignasià, que és molt difícil tocar el cel, però encara més mantenir-s’hi, i si tot va bé la plantilla que enfronti la propera temporada ha de suportar el calendari més infernal que al mon s’hagi vist. Mentre tot això ens arriba, aixequem acta de que tancava ahir el Barça formalment el que ja estava de facto dat i beneït: la millor temporada de la història del club, la que explicarem als nostres nets, els millors anys de les nostres vides que ens havien promès, la gran lliçó per al futbol i per a la vida, que a la fi el futbol no n’és més que la metàfora: que per vèncer cal creure-s’ho, i que cal que sigui un objectiu col·lectiu, que les individualitats només son grans si sumen, que no n’hi ha prou amb inspiració, que la inspiració sense transpiració és foc d’encenalls, faramalla, vacuïtat estèril… i que ho hem fet: en Pep se n’ha sortit, i mai li agrairem prou. La mariscada li devem a ell, que posi dia hora i lloc.
I fins el Gamper, que estigueu bons.
