Ja es deu haver dit tot del tema, tant per escrit com en les converses privades que qui més qui menys ha tingut amb amics, parents o companys de feina, però aquí estic jo per tornar a enredar la troca.
El tema és el trencament airejat a cor que vols de l’exparella formada per Shakira i Gerard Piqué, les tres cançonetes d’ella, vaja. A ningú ens va i en ve més enllà dels mateixos protagonistes i de les seves respectives famílies, inclosos els fills, però no deu ser del tot així, en el moment en que tants ens veiem empesos a comentar-lo.
Les tres cançons en qüestió han donat molt a parlar però especialment la darrera, plena de retrets i comentaris materialistes i cossificadors, que va transformar-se ràpidament en un revulsiu pel sector rosa mundial, ara ja desbocat per molt temps, una fàbrica de fer calers en marxa no s’atura tan fàcilment. Però jo he vingut a parlar del meu llibre: 15150 divorcis el 2021 a Catalunya, segons l’IDESCAT, amb una pujada post pandèmica en la variació anual de divorcis d’un 11,9%.
Desconec, i potser és difícil d’esbrinar del cert, quin és el nombre de trencaments dolorosos o molt dolorosos de parelles casades o no, però el què he vist als jutjats és que els trencaments acaben esdevenint llarguíssims, més enllà del procediment estricte de divorci o de la separació de la parella de fet, amb derivades com els impagaments de pensions o la manca de visites del progenitor no custodi als fills comuns, amb acusacions creuades i costos personals emocionals elevats…
El dol, el dolor del trencament en un o tots dos membres de l’antiga parella he observat que s’acaba allargant durant anys, fins i tot existint noves parelles, tant si els procediments als jutjats acaben abans com si ho fan després, sovint col·locant els fills al centre del merder sentimental dels adults, amb agressivitat verbal, maltractes sibil·lins dels uns als altres i a la inversa, putades «perquè s’ho mereix», que disten molt de ser allò que m’agradaria veure al meu país. La cultura en la que estem immersos és la de la guerra, la batalla judicial, la de guanyar o perdre, la de la humiliació al que, pensem que, ens ha destrossat la vida o ens ha allunyat dels nostres fills. És un camí que molts recorren i que efectivament els trinxa la pau mental. He vist pocs casos de separacions o divorcis amistosos reals, perquè el camí cap a l’autodestrucció és inexpugnable.
Jo, alegrement pensava que gent amb els assessors en comunicació que volen, amb psicòlegs al seu servei, tots els diners del món i una intel·ligència que se’ls suposa atesos els seus talents, serien capaços de contenir-se, però ai no, filla, que ningú es lliura del drama. La gestió emocional escassa i el gaudi en l’exposició pública de les pròpies misèries no avergonyeix qui les mostra, fins i tot hi ha qui hi està totalment a favor. I això sí que ens perjudica a tots plegats com a societat i per això escric aquest petit article, perquè l’exemple en el que ens emmirallem està enfangat i retroalimenta la realitat dels jutjats. Si els que tothom es miren, aposten pel conflicte obert, l’exemple a seguir no serà precisament la cultura del respecte mutu, de la gestió de les emocions ni de la pau.
