–I tu què ets un nen o una nena ?
–Soc així, mira’m als ulls,
deixa estar el mòbil!
–Com veus la teva imatge?
Depèn del canvi climàtic:
hi ha dies gris, d’altres molt fosca…
acompanya els núvols adusts i també a les boires roses…
Vaig llegir que el que no es trobi del tot bé
amb el seu cos i la seva ànima
que s’operi o es superi…
vostè creu que n’hi haurà prou!?
–Tens família?
Vaig tenir un pare i una mare
o potser un pare que em feia de mare
o una mare que portava les regnes de la casa,
o només mare,
o només pare,
o avis, àvia…,
o potser vaig tenir la sort d’una persona que em va somriure
i em va abraçar junt amb els altres semblants
que eren els meus germans i els estimava.
–A quina escola vas anar… a la pública o a la privada?
A la que algú va escollir per a mi
per no fregar-me amb cap
poma macada.
–Eren tots nens o bé tot nenes a la teva classe?
Va ser després de la dictadura…
i ens havien barrejat i classificat per edats,
Vaja…
com si fóssim gallines d’una granja ecològica.
I jugàvem i ens picàvem junts a l’hora del pati.
I si la senyoreta ens veia,
i tenia ganes de brega,
ens feia reflexionar
o ens castigava sense entendre el perquè…
Ves a saber l’emoció que la manava!
A vegades m’havia picat l’ullet…
i m’agradava.
Hi havia dies amb sort
que, sabent-me culpable,
no estava de cara a la paret
i l’altra nena somicava.
–I si cridàveu, ploràveu o mossegàveu?
–A la mestra?
–Sí.
–Anàvem a parar a l’altra classe. Amb sort
a direcció i ens expulsaven.
O et posaven l’etiqueta de tarat i llavors
trobaves algun especialitzat
que t’escoltava.
–Però, tenies mestre o mestra?
–Hi havia pocs professors, molt pocs…
i alguns de bons,
també de creguts i autoritaris.
Eren igual que les professores,
però més distingits, intel•ligents i forts…
potser.
Segur!
Sé que varen augmentar a l’adolescència!
–I al temps de lleure, quin era el teu gaudi preferit?
–La sagrada família de lleure no en tenia.
Només si estava malalt,
o tenia la regla… llavors,
em quedava al llit i em tapava.
–A quins esports jugaves?
–En vam poder provar un parell
o tres… segons la inversió que feien
amb nosaltres els que ens cuidaven.
Recordo que les que deien que eren dones,
per poder jugar-hi els van fer una cua,
un monyo o una trena…
i les varen posar en un altre pati.
I a les millors, a les més fortes i més hàbils,
també se les miraven per la tele,
quasi ben bé igual
que als que deien que eren homes…
encara que a aquests els pagaven molt més,
perquè ho eren. O no? Home ve d’humanitat.
I dona deu venir de donar vida al batec que ve de les entranyes…
o bé de treure-la… si creu que ve a patir aquell tic-tac
que pot estar forçada i obligada a escoltar-lo.
–I anaves a la disco?
–I tant, com la majoria!
I tots bevíem, corríem
i ens punxàvem…
I quan sortíem i les trobàvem pel carrer,
encara ben boniques i arreglades…
Tant si deien que sí,
com si deien que no,
ens les follàvem.
–I tu què ets, un home, una dona o un trans…?
–Soc una persona que va de Venus a Mart
o bé ja torna de la guerra…
i es queda a descansar sobre una estrella.
Rosa Maria Pascual
