Era la tarda del passat dijous que vam tenir una sorpresa inesperada, d’aquelles que t’animen i et fan percebre un horitzó menys negre, una llum al final del túnel. La qüestió és que a proposta d’Esquerra Republicana de Catalunya, la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats va aprovar que l’IVA dit cultural passi de l’actual 21% al 10%, i del 10% al 4% en 18 mesos. La proposta ha estat aprovada per tots els grups de la cambra espanyola excepte el PP. Ja té conya que un partit d’esquerres aconsegueixi abaixar un impost enfront d’un partit suposadament de dretes que hauria de tenir la tendència a reduir la pressió fiscal a la població. Frivolitat a banda, el fet és que, per un que es dedica a la indústria musical, com a músic i empresari, aquesta notícia és sens dubte un alliberament que reconforta l’existència, i un descans per un sector que ha vist com la contractació baixava dràsticament. Felicitats sinceres a ERC, doncs. En paraules del diputat independentista Xavier Eritja, ‘l’augment d’un impost com l’IVA, que no té en compte el nivell de renda, té uns efectes socials enormes i provoca una reducció dràstica del consum cultural en les franges de població amb menys ingressos’. Justa la fusta! Efectivament aquest impost, com tots els altres, el que fa és constrenyir l’activitat econòmica i perjudicar a sectors amplis de la classe mitjana, a més de destrossar per complet la indústria amb una disminució de la contractació i, per tant, esdevenir la ruïna dels artistes.
L’anomenat IVA cultural, que no ho és en la seva totalitat perquè no tota la cultura està gravada al 21%, és certament una vergonya per una indústria que sempre ha estat la germana estranya de l’economia global. Ja se sap, en definitiva els músics ho som per amor a l’art (argument típicament franquista). Per la mateixa regla de tres, però, tots plegats hauríem de ser més seriosos i entendre que si un impost alt perjudica seriosament una indústria, els altres, per lògica també són nocius per la resta dels sectors econòmics. O tots moros o tots cristians. Perquè, és clar, aquesta hipocresia d’una part important del lobby cultural sobre l’IVA, visualitzat sobretot en la gent del cinema, és per a llogar-hi cadires. Sempre m’han fet la sensació de ser una gent altiva que es permet el luxe d’opinar de tot amb aires de justiciers, però que en el fons són com la gran majoria de la gent; defensen amb ungles i dents la seva parcel·la oblidant les altres indústries del país. Abaixeu-me l’IVA a mi, criden. Serà que la seva lluita és corporativista i profundament conservadora? Ells que es caracteritzen per ser molt d’esquerres, són conscients de quines partides socials s’hauran de retallar un cop s’apliqui aquesta rebaixa del seu IVA? No voleu un súperestat protector? Doncs fot-li IVA!
Servidor, que no té cap problema a desmuntar bona part de l’administració, li sembla perfecta aquesta rebaixa de l’IVA ‘cultural’; de fet, la meva opinió és la de rebaixar tots els impostos, siguin directes o indirectes, perquè així tothom en sortiria beneficiat, i l’economia del país sense cap dubte començaria a remuntar sent més lliure i pròspera. És clar que, costa molt desenganxar un mantra profundament incrustat a la ment d’una societat, acostumada a viure del coixí estatal.
