He llegit l’article del Carles Puigdomènech arran de la votació abstencionista de CiU al Congrés de Diputats, i hi tinc fortes discrepàncies que vull manifestar. Ignoro si des de CiU es vol vendre la nostra capacitat d’influència en el Govern de Madrid. Per tant, no opinaré sobre això. Discrepo que amb aquesta votació CiU vulgui vendre que les mesures del Decret són les úniques que es podien prendre. Nego categòricament la tesi del punt 3er. Si és cert que CiU està en la línia d’intentar vendre la capacitat d’influència a Madrid, estaria d’acord amb el contingut del Punt 4. Pel que fa al punt 5è estic d’acord amb el que dius, que en definitiva és la doctrina Pujol, per la que ja va tenir enfrontaments amb en Miquel Roca per aquest aspecte. De totes maneres, Duran no ha defensat mai, que jo sàpiga, entrar al Govern espanyol si no era tal com fan els governs europeus de coalició que seuen durant el temps que calgui per deixar ben clars els punts de pacte, i si el pacte deixa de complir-se, la conseqüència és la dissolució del govern. Això és el que defensa en Duran. Jo sóc partidari de la doctrina Pujol, que mentre Catalunya estigui desatesa i reiteradament menystinguda, fóra antipedagògica i incompresa una decisió d’entrar a formar part del Govern de Madrid. Del PSOE o del PP..
Fins aquí he resumit molt els motius d’acord i discrepància amb el contingut del teu article. En vull destacar, no obstant això, dos punts que considero de gran importància.
El primer, pel que fa al meu desacord amb el punt 3er. Tal com ho dius o és desconèixer com funcionen els -tan “maleïts” com vulguis- mercats, o ignorar-ne les conseqüències. Els “mercats” no són ningú si no hi truques a la porta. Però quan es dóna el cas que no sols hi truques constantment, sinó que els hi estàs col·locant paper i més paper de deute (del deute de les administracions i del deute de les entitats financeres espanyoles), aquests “mercats” estan prenent el pols de l’economia espanyola a cada moment, i estan preparats, gregàriament, per fugir-ne al primer síndrome de refredat. No era només Europa que hauria d’haver entès la no aprovació del Decret. Els “mercats”, repeteixo, tan nefastos, tan vilipendiables com vulguem, aquestes entitats (?) que ens compren a cada moment el nostre endeutament, i que per tant tenen tot el dret a malfiar-se’n de la solvència de l’economia espanyola, haurien fugit esperitats amb decisions instantànies, malvenent el que tenen i deixant de comprar el que en aquest mateix moment, segur que el Banc d’Espanya, i la Generalitat estan posant a la venda.
No insistiré per fer entendre el que tots ja sabem. La pregunta, doncs, no és per què CiU va votar el que va votar, sinó, com pot ser que tot un PP, que es diuen i són un partit de govern cometin la frivolitat (és la paraula més innocent que se m’acut) de votar-hi en contra? Tant els pressiona els casos de corrupció als jutjats, que tenen pressa per ocupar el govern, sigui com sigui, o és que sabien que la votació ja se salvaria per l’actitud responsable de CiU, i per tant, tant els feia? Al Sr. Rajoy i per tant, al PP tant els fa que l’economia espanyola s’ensorri amb una ensulsiada sense precedents? Els meus temors són que la malfiança dels mercats no sols no s’hagi esborrat, sinó que hagin fet un punt i seguit. O pitjor, un punt-i-cóma. Si el PP, d’aquí a les properes eleccions, no deixa ben clara quina és la seva alternativa per lluitar contra la crisi, ho tenim malament per sortir-ne.
D’aquests fets i d’aquestes circumstàncies, dues conclusions, 1.- Deixar de tenir tractes amb gent tan irresponsable com ho ha demostrat el PP, si no canvien de lideratges. I 2.- Deixar d’endeutar-nos, si els compradors del deute ens poden fer tancar la barraca en qualsevol constipat o mal de ventre, i d’ara endavant, mirar de viure sense estirar més el braç que la màniga.
El segon aspecte que volia comentar del teu escrit, Carles, aquest per omissió: Per la importància de la votació, per la transcendència del resultat, i pel que impliquen els diferents posicionaments, amb una sola imatge s’ha trencat el suposat idil·li de CiU i especialment d’en Duran amb el PP. Alguns, en aquestes gallinàcies tertúlies de mitjans madrilenys, han titllat en Duran de traïdor. L’Espanya que tenim al costat està feta de blanc i negre, de bons i dolents, d’amics i d’enemics. Això és Espanya. I ho dic a consciència, perquè només pugen al govern, siguin del PP o del PSOE, els que practiquen aquest llenguatge. De moment, per tant, cal que salvem els mobles. Espanya, ens ho demostra a cada pas, és impossible. Amb una Espanya així i doncs, amb uns líders així, com ens hi podem jugar els quartos?
Malgrat tot, a partir d’aquí, la tasca de CiU haurà de ser enllestir, amb la influència que es tingui, els aspectes que encara no s’han tancat, reforma laboral (amb sistemes pensats per protegir només els que treballen), reforma del sistema de pensions, (amb la millora inajornable de les pensions mínimes i en especial les de viduïtat), i per sobre de tot, mesures de foment, pensant amb la nova indústria i pensant en els que no poden treballar. La nova indústria, puixant en aquests moments al nostre país, que ens està assegurant més del 50% dels índexs de PIB i de més del 40% d’ocupació (dades de la CECOT).
Aquest final hauria de ser esperançador, si fossin uns altres tant els que ens governen com els que truquen a la porta.. No sé si ens resta encara un bri de confiança.
